Ara, pacte fiscal
Xavier Altadill
31-10-2011
|
dilluns 31 d’octubre de 2011
extret del CATALUNYA OBERTA
divendres 28 d’octubre de 2011
FW: Butlletí FEHC 28 octubre 2011
 | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
extret del mati.cat
| Bisbes i dogmes polítics ? | |||
| Yves Sauvingac | |||
| Sobre el dret fonamental de les nacions i dels pobles per autodeterminar-se lliurement. | |||
Farà ja més d’un any que us vaig parlar del dret dels pobles i de les nacions a l’autodeterminació i al dret de decidir. Ara hi torno arran d’una declaració -més que ambigua- de la Conferència Espanyola sobre quines orientacions han de tenir els catòlics davant les properes eleccions generals.
En un article molt interessant del “El Punt Avui” d’en Jordi Busquets, sota el títol de “Bisbes”, escriu: “Em sembla normal...que els bisbes vulguin orientar les persones que busquen el seu mestratge i la seva autoritat. Però no he aconseguit trobar, en la doctrina catòlica, cap precepte a favor de la unitat de la “nació espanyola” ni cap advertiment contra els “separatistes”. No seré jo qui negui als bisbes el dret de defensar la unitat d’Espanya. Només els demano, això sí, que abans de fer-ho baixin de la trona i es treguin la sotana”.
El mateix Duran i Lleida, fa pocs dies, retreia als bisbes el seu desconeixement de la Doctrina social de l’Església, ja que aquesta no la poden desconèixer; i els va fer obrir els ulls. Poden fer el ridícul com féu l’Episcopat espanyol quan demanaren fa molt de temps -ja era imminent la independència de Cuba, província espanyola- a tots els seus sacerdots de pregar per la unitat d’Espanya que, segons ells, es trobava en perill per aquest fet.
Des de aquestes pàgines els volem recordem el que el “Compendi de Doctrina Social de l’Església Catòlica”, publicat per la Santa Seu, diu sobre el dret fonamental de les nacions i dels pobles per autodeterminar-se lliurement. Llegir-ho els aclariria aquest punt de vista tan concret. Així està escrit: “El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions: en efecte, “tot el que és cert per a l’home ho és per als pobles”. El Magisteri recorda que el dret internacional “es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, al dret de l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat”. La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte als drets dels pobles, en particular el dret de la independència.
Els drets de les nacions no són sinó “els ‘drets humans’ conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària”. La nació té “un dret fonamental a l’existència”, a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva ‘sobirania’ espiritual’; a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió a les minories”, a “construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada”. L’ordre internacional requereix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les nacions, el deure primer de les quals és el de viure en actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions”.
“A tots els pobles els correspon, en general, una nació, però per diverses raons no sempre els límits nacionals coincideixen amb els ètnics. Sorgeix així la qüestió de les minories, que històricament ha originat no pocs conflictes. El Magisteri afirma que les minories constitueixen grups amb drets i deures específics. En primer lloc, un grup minoritari té dret a la pròpia existència: “Aquest dret pot ser desatès de diverses maneres, fins als casos extrems en què es negat mitjançant formes manifestes o indirectes de genocidi”. A més, les minories tenen dret a mantenir la seva cultura, inclosa la llengua, com també les seves conviccions religioses, inclosa la celebració del culte. En la reivindicació legítima dels drets propis, les minories poden ser empeses a cercar una autonomia més gran o fins i tot la independència: en aquestes delicades circumstàncies, el diàleg i la negociació són el camí per assolir la pau. En tot cas, el recurs al terrorisme és injustificable i perjudicaria la causa que es vol defensar. Les minories també tenen deures que han de complir, entre els quals hi ha, sobretot, la cooperació al bé comú de l’Estat en el qual estan inserides. En particular, “un grup minoritari té el deure de promoure la llibertat i la dignitat de cada un dels seus membres i de respectar les opcions de tots els seus individus, àdhuc quan un decidís de passar a la cultura majoritària”.
Aquest dos textos els pot trobar tothom en “Compendi de Doctrina Social de l’Església Catòlica” (nn.157 i 387). Els dos han estat redactats a base d’ afirmacions magisterials dels Papes Joan XXIII i Joan Pau II, referint-se als drets fonamentals dels pobles i nacions. El Compendi parla de tota mena de temes que afecten a drets i deures fonamentals socials, politics, econòmics, familiars, etc. Crec que els bisbes podrien integrar-los en el seu haver i no posar en un mateix sac pomes i gats. Els brindem un repàs de la història del món -Amèrica de Nord, Canadà, la catòlica Irlanda, tots els països i pobles de Centre i Sud-americans, nacions de l’Imperi austro-hongarès, Polònia, pobles i nacions annexos a la Unió Soviètica, com Ucraïna, Lituània, Letònia i Estònia, nacions com Xèquia i Eslovàquia, altres de l’antiga Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia, etc.),..,per tal de saber que la vida política dóna moltes voltes i que no hi ha nacions o Estats intocables per llei divina, ni natural, ni positiva.
Que donin, doncs les oportunes orientacions, a l’hora de votar en consciència, però sense barrejar la Trinitat Santíssima amb el suposat bé comú de la unitat sacratíssima d’Espanya, salvaguardada per la Constitució i l’exèrcit. Hi ha drets fonamentals legítims per als pobles i nacions, previs a qualsevol llei positiva; és a dir, uns drets primaris, originaris i essencials que es troben per damunt de les constitucions humanes i d’altres normes jurídiques -totes elles peribles i modificables- com pot ser el cas de totes aquelles que encotillin o neguin alguns drets humans. Aquest dret -com és el de l’autodeterminació- és reconegut com un dels drets humans fonamentals, també per l’Església. El pot exercir un determinat poble perquè vol ser “regió o comarca”, “nacionalitat històrica”, “comunitat autònoma -amb diversos graus de sobirania i de competències- “nació” amb Estat o sense, “federació o confederació” d’Estats o “Nació i Estat independent” (triem el que vulgueu, n’hi ha per tots els gustos); allà els pobles amb la seva decisió ! Mentre no s’actuï mai amb violència i es faci segons les regles de dret, el camí pot ser sempre correcte.
En aquests terrenys, els demòcrates i molt més si s’anomenen cristians han de filar molt prim i viure delicadament el respecte als drets dels individus, dels pobles i de les nacions. Si no, després, encara tot es complica més amb fets dels quals la història n’ha guardat memòria i que no són gens desitjables.
| |||
dijous 27 d’octubre de 2011
extret del Catalunya Oberta - Una opinió molt interesant -
Economia, escola i populisme Marc Prenafeta 24-10-2011
Sovint ens lamentem del nivell cultural del país, però en general la gent té uns coneixements mínims en molts temes com ara la salut, l’alimentació, els esports, l’ús de la tecnologia, el cinema, els transport, el medi ambient i tantes altres coses. En canvi, resulta alarmant la gairebé nul·la comprensió del funcionament de l’economia que tenim la grandíssima majoria de la població. Aquí incloc no només el ciutadà del carrer sinó també la gent de més cultura, els creadors d’opinió, periodistes, polítics i fins i tot economistes i catedràtics d’economia. El problema ja ve de l’escola, on s’ensenyen tota mena de matèries fins i tot algunes que van més enllà del que seria la seva funció essencial. Els adolescents han sentit a parlar de tots els problemes mediambientals existents, han de ser solidaris amb mil causes d’arreu del món, saben tots els ets i uts del sexe.... Tot això està molt bé, però no saben absolutament res d’economia. No se sap què vol dir la divisió del treball, ni l’especialització, ni l’oferta i la demanda, ni com es generen els preus de les coses, i per tant no tenen interioritzat que amb esforç, sacrifici i inversió és com es llaura pel futur i es prospera econòmicament. No s’entén el concepte de cost, estalvi, inversió, risc, deute, crèdit, diner, interès, ni tan sols se sap que és una empresa, ni com es generen llocs de treball. Evidentment, no és té ni la més remota idea de conceptes com eficiència, productivitat, innovació i creació de riquesa, lliure comerç etc. Molt poca gent entén mínimament com funcionen els mercats financers, com funciona la banca, ni per què no és viable un dèficit públic elevat, ni un deute públic desbocat, ni menys encara el nostre problema endèmic del dèficit fiscal. Tot això és molt greu, per tres motius: 1) Crea uns joves completament adversos al risc, i per tan, a l’emprenedoria empresarial, amb les funestes conseqüències que això té per al país 2) Crea ciutadans ignorants de les nocions bàsiques d’economia i en conseqüència es creen també opinions molt poc fundades sobre aquesta matèria. 3) Aquesta ignorància col·lectiva és l’entorn ideal per al populisme de certs polítics, opinadors, intel·lectuals, etc, que, per ignorància pròpia o per mala fe, s’aprofiten de la situació per apel·lar als instints baixos de la gent. Es la demagògia de crear culpables de tot. Segons de quin demagog es tracti, els culpables de tots els mals poden ser immigrants, els mercats financers, els empresaris, els polítics, els catalans o qui sigui. El demagog, aprofitant-se dels instints baixos de la gent i dels seus nuls coneixements econòmics, burxa en els instints i frustracions primàries, no aprofundeix intentant entendre les raons reals i últimes dels problemes i promet coses impossibles, els costos de les quals no preocupen a ningú. En la història això sempre ha estat així, fins al punt que grans filòsofs i fins i tot economistes han arribat a negar la mera existència de l’economia. Marx, encara avui autor de referència en moltes facultats universitàries, afirmava que l’escassetat dels mitjans no existia, sinó que només era fruit de pràctiques arbitràries de la classe burgesa explotadora. És a dir, la riquesa que la naturalesa ens aporta és tan gran que no cal preocupar-se per res més, sinó fos perquè uns explotadors l’acaparen tota i condemnen la restant gent a la misèria. La solució? Abolir la propietat privada. En la societat socialista hi haurà abundància de tot i tots els ciutadans tindran satisfetes les seves necessitats. Els ecologistes i postcomunistes d’avui dia segueixen fil per randa aquesta línia, en alguns casos patològica, i arriben a defensar la no economia i el retorn a la cova. Les idees socialistes sempre han cregut en el mite de l’abundància i la sacietat. No entenen que la missió de l’economia és estudiar les accions que l’home ha de fer per assolir uns fins materials determinats amb uns mitjans sempre escassos. Per res interessa a l’economia un món “ideal” on tots els desitjos i necessitats fossin satisfets. Com molt bé ens ensenya Ludwig Von Mises a l’Acció humana en aquest món imaginari no hi hauria escassetat, ni cap problema econòmic. No caldria fer cap elecció, no hi hauria cost d’oportunitat, no hi hauria dilema que calgués resoldre amb la raó. Els habitants d’aquest hipotètic món no haurien desenvolupat la raó ni la intel·ligència i si algun dia, segueix Mises, s’arribessin a donar aquestes circumstàncies a la terra, les persones poc a poc anirien perdent la capacitat de pensar fins a deixar de ser persones humanes. La funció essencial de la raó és fer front als problemes que la naturalesa planteja. L’home capaç de pensar i actuar sols pot aparèixer en un univers on hi hagi escassetat i on tot benestar cal conquerir-lo amb treball i esforç. Déu i la naturalesa ens han donat mitjans escassos i és precisament aquesta escassetat la que ens fa humans i no animals
Sovint ens lamentem del nivell cultural del país, però en general la gent té uns coneixements mínims en molts temes com ara la salut, l’alimentació, els esports, l’ús de la tecnologia, el cinema, els transport, el medi ambient i tantes altres coses. En canvi, resulta alarmant la gairebé nul·la comprensió del funcionament de l’economia que tenim la grandíssima majoria de la població. Aquí incloc no només el ciutadà del carrer sinó també la gent de més cultura, els creadors d’opinió, periodistes, polítics i fins i tot economistes i catedràtics d’economia. El problema ja ve de l’escola, on s’ensenyen tota mena de matèries fins i tot algunes que van més enllà del que seria la seva funció essencial. Els adolescents han sentit a parlar de tots els problemes mediambientals existents, han de ser solidaris amb mil causes d’arreu del món, saben tots els ets i uts del sexe.... Tot això està molt bé, però no saben absolutament res d’economia. No se sap què vol dir la divisió del treball, ni l’especialització, ni l’oferta i la demanda, ni com es generen els preus de les coses, i per tant no tenen interioritzat que amb esforç, sacrifici i inversió és com es llaura pel futur i es prospera econòmicament. No s’entén el concepte de cost, estalvi, inversió, risc, deute, crèdit, diner, interès, ni tan sols se sap que és una empresa, ni com es generen llocs de treball. Evidentment, no és té ni la més remota idea de conceptes com eficiència, productivitat, innovació i creació de riquesa, lliure comerç etc. Molt poca gent entén mínimament com funcionen els mercats financers, com funciona la banca, ni per què no és viable un dèficit públic elevat, ni un deute públic desbocat, ni menys encara el nostre problema endèmic del dèficit fiscal. Tot això és molt greu, per tres motius: 1) Crea uns joves completament adversos al risc, i per tan, a l’emprenedoria empresarial, amb les funestes conseqüències que això té per al país 2) Crea ciutadans ignorants de les nocions bàsiques d’economia i en conseqüència es creen també opinions molt poc fundades sobre aquesta matèria. 3) Aquesta ignorància col·lectiva és l’entorn ideal per al populisme de certs polítics, opinadors, intel·lectuals, etc, que, per ignorància pròpia o per mala fe, s’aprofiten de la situació per apel·lar als instints baixos de la gent. Es la demagògia de crear culpables de tot. Segons de quin demagog es tracti, els culpables de tots els mals poden ser immigrants, els mercats financers, els empresaris, els polítics, els catalans o qui sigui. El demagog, aprofitant-se dels instints baixos de la gent i dels seus nuls coneixements econòmics, burxa en els instints i frustracions primàries, no aprofundeix intentant entendre les raons reals i últimes dels problemes i promet coses impossibles, els costos de les quals no preocupen a ningú. En la història això sempre ha estat així, fins al punt que grans filòsofs i fins i tot economistes han arribat a negar la mera existència de l’economia. Marx, encara avui autor de referència en moltes facultats universitàries, afirmava que l’escassetat dels mitjans no existia, sinó que només era fruit de pràctiques arbitràries de la classe burgesa explotadora. És a dir, la riquesa que la naturalesa ens aporta és tan gran que no cal preocupar-se per res més, sinó fos perquè uns explotadors l’acaparen tota i condemnen la restant gent a la misèria. La solució? Abolir la propietat privada. En la societat socialista hi haurà abundància de tot i tots els ciutadans tindran satisfetes les seves necessitats. Els ecologistes i postcomunistes d’avui dia segueixen fil per randa aquesta línia, en alguns casos patològica, i arriben a defensar la no economia i el retorn a la cova. Les idees socialistes sempre han cregut en el mite de l’abundància i la sacietat. No entenen que la missió de l’economia és estudiar les accions que l’home ha de fer per assolir uns fins materials determinats amb uns mitjans sempre escassos. Per res interessa a l’economia un món “ideal” on tots els desitjos i necessitats fossin satisfets. Com molt bé ens ensenya Ludwig Von Mises a l’Acció humana en aquest món imaginari no hi hauria escassetat, ni cap problema econòmic. No caldria fer cap elecció, no hi hauria cost d’oportunitat, no hi hauria dilema que calgués resoldre amb la raó. Els habitants d’aquest hipotètic món no haurien desenvolupat la raó ni la intel·ligència i si algun dia, segueix Mises, s’arribessin a donar aquestes circumstàncies a la terra, les persones poc a poc anirien perdent la capacitat de pensar fins a deixar de ser persones humanes. La funció essencial de la raó és fer front als problemes que la naturalesa planteja. L’home capaç de pensar i actuar sols pot aparèixer en un univers on hi hagi escassetat i on tot benestar cal conquerir-lo amb treball i esforç. Déu i la naturalesa ens han donat mitjans escassos i és precisament aquesta escassetat la que ens fa humans i no animals
divendres 21 d’octubre de 2011
FW: Butlletí FEHC 21 octubre 2011
| |||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | |||||||||||||||||||||||||||||||||
Estic desencisat de la meva líder política
Un cúmul de fets m’han portat a la reflexió del perquè la
meva líder política, m’ha fet perdre la fascinació que sentia per ella.
Diuen que el temps posa a cada persona al seu lloc, i en el
cas de la meva líder, el temps, sota la meva manera d’entendre la política, ja
li ha donat el seu espai.
Espai que a ben segur per a ella és del tot reconfortant, que
li omple el seu “ego” i que a més, creu que està fent una feina molt ben feta.
Que més lluny de la realitat!, els que la seguim i veiem el seu dia a dia, cada
cop estem més decebuts, defensa el que és indefensable i defuig de forma
continuada la lluita cos a cos, al menys a nivell municipal.
Només cal mirar les actes dels Plens, per veure la seva
decadència, i mentres gent vàlida han quedat a la vorera del camí, potser
perquè li feien ombra, potser perquè no feia les coses com ella volia
(personalitat dictatorial) o potser perquè així no podia ser qüestionada, fet
aquest últim que junt amb el de ”no feia les coses com ella volia”, són les
causes més possibles.
Aquesta actitud, l’ha portada a fer-se un espai “particular” ón tot ha d’ésser controlat
i supervisat per la seva persona o per persones sota vincle familiar, estan
molt lligades a ella, fins al punt de convertir una ideologia política en una
religió de caire particular amb una adoració malaltissa per la seva persona.
Acostuma a fer servir paraules com “al final prendre’m mal
tots plegats”, quan els seus interessos xoquen amb els de la majoria, i si per
cas en algun moment el seu lideratge pot ser posat en qüestió tira dels vincles
familiars perquè en alguna votació no pugui veure’s mermat el seu lideratge.
Mentres, hi ha gent, molt preparada que resta eclipsada per
aquest lideratge ofuscat pel seu egocentrisme i que no és veu capaç de contrarestar-lo,
per por, per gratitud o fins i tot per amistat.
I ella va fent, “qui dia passa any empeny”, de manera freda i
calculada, mira per els seus interessos econòmics, val més cobrar d’un lloc
dels que ocupa que no pas d’un altre, les diferències econòmiques son
importants quan es tracta d’una retribució a una altre, i és clar, els temps no
estan pas per regalar els diners, la vida política de la que era la meva líder
política, te un principi i un final i qui sap si el seu final està proper?, cal
fer doncs coixí per si ha de tornar a la vida laboral dins de l’empresa i
aquesta defuig de readmetre-la.
Quan una persona pensa així, deixa de representar a qui amb
fe cega li varen encomanar el lideratge polític, i aquest fet, pot tornar-se
circumstancial, ja que poden haver-hi moltes maneres de veure la política dins
d’un sistema organitzat; el que no es justificable es que aquest “egocentrisme”,
allunyi a qui m’ha desencisat de la seva persona política, i faci del “status”
públic, un “modus vivendi”, allunyat de la realitat.
Realitat que la fa allunyar d’aquest lideratge que hauria d’unir
i no de separar.
Realitat que queda reflectida a les urnes i que al igual que
un electroencefalograma pla, manté a la seva persona en un mateix lloc, sense
anar cap amunt, però això si, impedint que persones que veritablement a ben
segur estarien al serveis dels ciutadans, be locals, be a nivell nacional, es
quedin fora de poder participar d’aquest servei, perquè tots els llocs estan
ocupats per una líder caduca i que viu totalment fora de la realitat i de la
societat actual.
Això ha de canviar, hi ha persones que necessiten una
representació efectiva i afectiva i aquesta líder que m’ha portat al desencís
envers ella, està molt lluny de poder aportar a la ciutadania, efectivitat i
afectivitat.
Els ciutadans, no ens mereixem persones així, ja que aquestes
persones són les que ens porten a la desafecció.
dimarts 18 d’octubre de 2011
extret del Catalunya oberta del dia 18-10-2011
Els assassinats de Prim i de Companys
Enric Vila
18-10-2011
Quan el general Prim va arribar a Madrid el 1841, va quedar decebut amb la ciutat. Tot i que Barcelona encara vivia encofurnada dins les muralles per ordre governativa va escriure que Madrid no li arribava ni a la sola de la sabata. Per això sempre m'ha fet gràcia sentir a dir que el problema dels catalans des de la transició és que no hem sabut establir un lobby fort a la capital d'Espanya, com van fer els nostres industrials durant el segle XIX. La manca d'una historiografia que posi Catalunya al centre del seu relat i, per tant, reconstrueixi el passat com una continuïtat i no com un seguit d'episodis inconnexos on els catalans semblem els alemanys de les pel·lícules de Hollywood, permet que qualsevol polític pugui posar la història al seu servei totalment de franc. Els polítics agafen frases d'escriptors o episodis del passat i els branden per justificar-se com si els contextos no canviessin o no fos possible aprendre de l'experiència. Quan Prim va arribar a Madrid, la capital vivia aïllada al centre de la Península sense connexió fluvial amb el mar, en un moment que el transport marítim era decisiu per la marxa dels negocis i la circulació de les idees. En el relat a l'ús, el General Prim és un militar que va arribar a la presidència de l'Estat i això l'ha fet una figura incòmode pel catalanisme. Però una de les sorpreses que tens quan repasses la seva vida i el seu ideari és la seva profunda catalanitat, i no parlo de la profunda catalanitat de Prim perquè denunciés la política colonial que Madrid feia a Catalunya, ni perquè emprés el català en els discursos polítics, ni tampoc perquè parlés català a casa tot i que s'havia casat amb una mexicana. No. Penso en el seu pensament polític: en la seva concepció de la monarquia i la llibertat, en la seva idea d'Espanya, de l'exèrcit i de les relacions internacionals, i en l'esperit que el va portar de soldat ras d'una partida anticarlina a general de l'exèrcit i president del govern. No costaria establir un paral·lelisme entre la condició de jueu de Benjamin Disraeli, el president britànic que va convertir la reina Victòria en emperadriu, i la catalanitat del General Prim, l'home que va intentar independitzar Espanya de França i d'Anglaterra retornant-li la base parlamentària i mediterrània que va perdre el 1714 amb la derrota dels catalans. N'hi hauria prou, per donar profunditat a la figura de Prim, de llegir aquell estudi d'Isaiah Berlin sobre els peatges que han hagut de pagar els europeus il·lustres de les minories sense estat i conèixer una mica la tradició política del país. És trist i explicatiu del panorama actual que en una biografia de tantes pàgines com la de Pere Anguera no hi hagi ni una sola referència a l'austriacisme per explicar les obsessions polítiques de Prim, i el nerviosisme que va provocar a Madrid intentant col·locar un rei de la casa dels Savoia, l'última casa reial que va retirar el suport a la Barcelona assetjada de 1714. És descoratjador que en la biografia de Prim més completa escrita per un català la relació amb Victor Balaguer no estigui explicada i l'escriptor aparegui com un personatge secundari. Balaguer no sols va ser el primer a popularitzar l'èpica de 1714, sinó que també va ser el primer a recordar que el centralisme dels borbons havia impedit a Barcelona desenvolupar el rol que li pertocava al mediterrani. Si tinguéssim una memòria més treballada, no descobriríem cada dia la sopa d'all i el debat polític amb Madrid tindria més substància. El cas de Prim explica per endavant el posterior fracàs de Cambó -per no parlar de l'operació reformista de Miquel Roca. La vida de Prim, des de la seva actuació a la Jamància fins al seu l'assassinat, posa de manifest fins a quin punt l'aspiració de dominar Madrid des de Catalunya, per més avantatjosa que sigui la situació de Barcelona, és com l'aspiració d'establir el comunisme, una quimera que es gira contra els seus autors perquè obvia la lògica del poder i el fet que cap home no és perfecte i que sempre hi ha interessos particulars a defensar que van més enllà dels col·lectius. Prim va buscar la seva llibertat i la del seu país a través d'una idea d'Espanya que, si l'hagués pogut consolidar, hauria capgirat el resultat de 1714. No se'n va sortir i Madrid va contratacar instaurant el règim de la Restauració i comprant els fills dels industrials que li havien donat suport amb títols nobiliaris de fireta. El problema, però, no és que no haguem pogut conquerir Madrid, sinó que d'aquella època haguem preferit exaltar l'Oda a la Pàtria d'Aribau que el general Prim, i que a més ho haguem fet com si no tinguessin res a veure. Prim resulta incòmode perquè volia manar de debò, i perquè no va renunciar ni a les seves ambicions personals ni al seu país, i això fa que no encaixi amb l'imaginari eufemístic del catalanisme. Recordar Prim ens obligaria a massa sacrificis, ni que fos perquè no ens permetria recrear-nos en el victimisme líric. Per això cada any traiem les torxes per homenatjar Companys i cada any ens passa per alt l'assassinat de Prim. Per això, avui, en aquest país, els covards vigilen els valents i aquestes paraules seves cada dia sonen més marcianes: "Cataluña es un país vigoroso, Cataluña es un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de esforzado corazón, pues palo y hierro a los catalanes, decís vosotros, olvidando que al caballo fogoso y de pura sangre no se le puede domar con el látigo y la espuela, porque indudablemente se dispara y arroja el jinete por el aire." |
FW: Butlletí FEHC 18.10.2011
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
dimarts 11 d’octubre de 2011
Escrit de Neus Munté al seu blog, publicat al e-noticies i éscrit enviat
10 d'Octubre de 2011
En defensa de sindicalistes i polítics
Per sort per a mi he conegut el món dels sindicats i a uns quants sindicalistes. També per sort, conec de prop la política i a uns quants polítics. En primera persona i a curta distància, he tingut l’oportunitat de tractar un grapat de dones i homes que pertanyen a dos dels col·lectius més criticats i poc valorats.
És aquesta experiència personal la que em mou a trencar, no una, sinó dues llances: una en favor de cadascun d’aquests col·lectius humans, i a posar de manifest una preocupació i gairebé obsessió personal. Estimo perillosa i irresponsable la crítica ferotge, moltes vegades sense cap fonament ni base, i generalitzada a sindicalistes i polítics. I em sorprèn la seva virulència.
Començo pels primers. S´ha instal·lat la percepció que hi ha un excés d’alliberats sindicals i “que no serveixen per a res”. Curiós, quan de les xifres es desprèn que a casa nostra hi ha la meitat d’alliberats que, per exemple, a la Comunitat de Madrid un cop reduït allà dràsticament el seu número. He conegut i he treballat amb homes i dones, alliberats, tècnics, i també “voluntaris” sindicals. Com deia un company meu, la seva és una noble causa. Treballen si, i s’ho creuen, avantposen allò que beneficia al conjunt, inverteixen temps, il·lusions, esforços. Atenen, assessoren, negocien, defensen els nostres drets. I s’exposen encara avui dia a represàlies i a molta incomprensió. Així ho he viscut jo i seria injust no dir-ho si en tinc l’oportunitat.
Polítics. Cada cop més un concepte vinculat a privilegi, poca feina, molt figurar, alguns de corruptes, altres, simplement suprimibles, innecessaris.... Hi ha crítica a peu de carrer, moviments que ens acusen de no representar-los, i casos reals de polítics que embruten la política. Tot plegat ens ha de fer canviar i limitar moltes coses, cert. Però la generalització continua sent injusta, atès que moltes persones creiem encara que és l´eina de transformació d’una realitat que no ens agrada. No n’hi ha altra. I no hauríem d’assentir i baixar el cap quan ens diuen que tots els polítics estem massa ben pagats o gaudim de massa privilegis. M’hi rebel·lo simplement perquè, fins on jo conec i he experimentat, no és veritat.
I perquè parlar d’oïda, perquè així ho diu el tòpic, l’estereotip, no ens ajuda a millorar o a aïllar allò que no funciona. Que és el que entenc que caldria fer enlloc de posar tot dins un mateix sac. Hi ha sindicalistes i polítics de tota mena i condició, que s’ho creuen més o s’ho creuen menys. Que actuen d’acord amb allò que se suposa que defensem, o que no ho fan prou. Ni més ni menys, exactament igual que els homes i dones esportistes, periodistes, gent de l’espectacle, metges, mestres, cossos de seguretat, religiosos, empresaris, botiguers... Si que és cert, però, que nosaltres representem alguna cosa més que a nosaltres mateixos. Cadascú dirà a quants, o fins a on.
I abans que se’m retregui, hem de fer autocrítica, d’acord. Els primers? Més que ningú? No ho sé. Però sobretot explicar què fem i perquè, amb quines dificultats ens topem, fer més pinya entre nosaltres, fer be la nostra feina, i no amagar-nos. Mostrar orgull per viure un determinat compromís, social o polític, sense cap vergonya.
CONTESTACIÓ
Benvolguda Neus, puc estar i
estic d’acord amb tu en gran part de l’escrit, però hi ha uns fets als quals tu
no fas esment, que són els que veritablement fant mal a la política i als
polítics.
Són senzills i entenedors, al teu
grup parlamentari CiU, quans companys i companyes tens que al mateix temps que
diputats, tenen càrrecs en d’altres institucions, especialment ajuntaments, hi
han alcaldes i regidors.
Pot un alcalde/essa, compaginar
Parlament i municipi?, sincerament crec que no, com tampoc pot compaginar el
seu càrrec un regidor-a/parlamentari/a si te responsabilitats de govern al
consistori.
I si és un regidor/a a l’oposició,
encara menys, la seva obligació ha de ser controlar a l’equip de govern
municipal i això comporta estar al “peu del canó”, ja que el seu segon objectiu
ha d’estar fixat en guanyar en els propers comicis municipals, veuràs que dic
segon, perquè el primer ha de ser el de servei als seus veïns de població.
Creu-me si et dic,que avui per
avui, no he pas vist que el càrrec de regidor-a sigui compatible amb el de diputat
i diputada. Podria posar exemples, però crec que no paga la pena, ens coneixem
i ja saps de que parlo.
Fa pocs dies, sortien els
cobraments de les dietes dels diputats i diputades al Parlament, i puc
assegurar-te que en conec una, que abans de decidir quin sou cobrava, “va fer
números”, evidentment li resultava més cobrar del Parlament.
Són super-homes/dones els
alcaldes i regidors de municipis, que a més son diputats al parlament i fan més
de 50 o més km., a vegades més de 150, en solament anar?. A ben segur que no
arriben a tot, i en molts casos aquests fets, porten a la ineficiència, i per
tant no estan complint amb els deures que els hi ha estat encomanats. Els
catalans d’això en diem “mala peça al teler?.
Als polítics els hi demano, els
exigeixo que siguin honestos, que treballin amb entrega raonable i amb esperit
de servei, no m’agraden els que van de “figuretes”, i creu-me que en conec algun.
Puc dir aquestes paraules des de
el respecte que em mereix la classe política, que per cert visc d’aprop, però
des de el punt de vista que jo pago i vosaltres cobreu, exigeixo, esperit de
servei i feina ben feta i no crec ni he cregut mai, en les feines compartides,
sinó hi he cregut mai en l’empresa privada, menys encara en càrrecs electes.
Dels i de les sindicalistes
alliberats-ades, no en puc parlar massa, tot i així conec casos colpidors i de
jutjat de guàrdia.
divendres 7 d’octubre de 2011
FW: Butlletí FEHC 07 octubre 2011
| ||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||
Subscriure's a:
Missatges (Atom)