Les paraules
de dalt entre cometes, en cursiva i negreta, no són més que unes paraules
tretes de una xarxa social i d’una persona que pel que és veu, ha quedat
desenganyada i per tant indignada, no se que esperava de la política, probablement
anava a unes llistes i no ha sortit, li havien promès un càrrec de confiança?,
sigui el que sigui li ha sortit malament. El que si es clar, és que supeditava
aquest “nomenament polític”, per solucionar el seu problema laboral, dona a
entendre que està aturat i per tant també desenganyat i indignat.
Fa
palès també, que la culpa és de “alguien no dormira tranquilo, podia haber
echo alguna cosa ma...s”, apa-lis doncs, insinua que un amic, molts
amics, un líder, molts líders no l’han recolzat tal com li havien promès?. Si
es així malament un per esperar prebendes d’uns amics o d’uns polítics, per
solucionar-li els problemes de feina i molt
malament si les promeses han sortit de polítics fins i tot, potser d’algun líder sigui local, comarcal,
veguer o ves a saber què, el fet és que aquesta persona, ha supeditat la seva
vida laboral als altres, ell, no pensa fer cap esforç i ho deixa tot a la bona
voluntat d’altres, ja que l’únic que l’interessa es fer “CARRERA POLÍTICA”. El que
no sabem és si es digne per ser polític o no, però els polítics es guanyen el
seu lloc a les urnes i sinó ha sortit, no ha pas estat per culpa d’amics o
polítics, ha estat perquè el poble, el ciutadà qui és qui vota no li ha fet
confiança, no a ell, sinó al votar llistes tancades, el poble, el ciutadà no ha
fet confiança al partit en el qual anava a les llistes i per tant el que li cal
es reflexionar, que ha fet aquest partit malament perquè jo no surti?. Aquesta
reflexió no l’he vista enlloc, en el seu
escrit i en canvi, he vist clar que demana “que pot fer el partit per a mi?, no
la reflexió “que puc fer jo per el partit?.
Un
cop fetes aquestes reflexions, podem lligar-les amb els indignats d’aquests
dies, i en el que fa referència a la
vida política i molt especialment als seus protagonistes, els polítics; podem
deduir sense por a equivocar-nos, que hi ha una raça de persones que entren als
partits, no com a militants que creuen en una ideologia i que volen ser partícips
de la vida política de partit i de servei al ciutadà, sinó que el que busquen
es col-locar-se i solucionar els seus problemes laborals, socials i perquè no
dir-ho d’autoestima.
Són
aquests fets els que indignen, aquests dies hem vist a la premsa els sous d’alcaldes
i regidors de moltes ciutats, hem vist com molts polítics es perpetuen en els
seus càrrecs, que normalment acostumen a ser més d’un, i si be, imagino que
sols cobren d’un d’ells, les dietes les cobren de tots.
Un
polític ha d’estar al servei del ciutadà, ha de auto limitar-se el temps en el
càrrec, per honestedat tant política com personal, no es poden compaginar dos
càrrecs a la vegada, alcalde o regidor i diputat o senador, un dels dos càrrecs
no és pot fer en l’excel·lència que els ciutadans es mereixen i que per la qual
han estat votats i designats en unes eleccions, però es clar,(i sense dubtar de
la honorabilitat de qualsevol alcalde, regidor, diputat o senador, polític a la
fi amb dos càrrecs), els hi representa
un augment del auto-ego, en molts i molts casos, un augment econòmic important
i en tots, un aire de superioritat.
Sempre
he cregut que la vida d’un polític, ha de tenir una vida política amb data de
caducitat, la xifro com a molt en vuit anys i que no pot tenir més que un
càrrec i si en te més, aquests han d’estar estretament lligats amb el càrrec
pel qual han estat elegits.
No
crec que un polític hagi de tenir estudis per desenvolupar la seva tasca, per
aquest fet a qualsevol estament oficial hi han secretaris, advocats, interventors o tècnics, que a la fi són els qui coneixen lleis, reglaments
i demés menesters que fant de l’estament oficial un gestor eficaç de la vida
pública.
A un
polític li demano que estigui al servei del ciutadà, que l’escolti, que li doni
les explicacions pertinents del perquè d’una resolució, d’una moció, d’un
problema quotidià que afecti a la ciutadania, en alguns casos personals, en d’altres
de barri, en d’altres de districte i fins i tot a nivell nacional. Un polític
hauria de tenir a l’estil d’Anglaterra, una oficina al districte pel qual s’ha
presentat i un cop a la setmana, rebre al ciutadà i que aquest últim coneix-hi
i pugui expressar les seves queixes i perquè no les seves felicitacions a qui
el representa. Així i de cap més forma, pot acostar-se la vida política al
ciutadà i supedita al polític a ser jutjat per la seva gestió mitjançant la
proximitat i si no ho ha fet bé, sap sobradament que a les properes eleccions
no sortirà pel descontent manifest dels seus votants.
He
parlat també dels partits polítics, molt hem temo que aquests, partint ja de l’àmbit
més bàsic, el local, són catapultes per les aspiracions polítiques –legals evidentment-
de molts militants, recordeu les paraules en negreta i cursiva de l’encapçalament,
el problema en molts casos és probable que dins d’aquest àmbit local dels
partits, es creen “baronies”, que fant que la vida política i de convivència dins
del partit, és converteixi en club de seleccionats o millor d’auto seleccionats
que ben poc els importa la militància, que sols els importa el seu manteniment,
la seva ascensió i que cap militant els pugui fer ombra. Imagino que ha de ser
fàcil dins d’un partit sentir paraules com aquesta “no sóc soldat de cap baró”,
“aquest líder és un virus” o frases per l’estil, i aquests que les pronuncien
són fidels seguidors dels barons, però per darrera critiquen i claven
punyalades.
Podria
donar-se el cas fins i tot, que un militant es vegi obligat a demanar l’homenatge
a un membre del partit, fundador i membre destacat dins de la baronia, imagino
que aquestes coses passen i afirmo rotundament que són aquestes coses les que
donen la raó als indignats.
I
pregunto, tenen els polítics veritablement la voluntat d’acostar la política als
ciutadans, tenen els polítics la voluntat de fer una llei electoral en que les
llistes siguin obertes, tenen els polítics la voluntat de limitar els seus
mandats, tenen els polítics la voluntat d’estar al servei dels
ciutadans, o més aviat es creuen en possessió de la veritat divina i a poder
ser de perpetuar-se en la seva activitat tan ben remunerada?.
Entenc als indignats i estic amb
ells en quan als punts que fant referència a la vida política i als polítics,
en d’altres aspectes, prefereixo no opinar.
En quan al protagonista de la
xarxa social, cal dir que és un copiar i enganxar” i per tant no hi res afegit,
sols hem resta dir-li que les xarxes socials són perilloses sinó és saben
gestionar, perquè deixen al descobert reflexions que fant mal, en aquest cas a
la vista del lector.
Ens calen polítics honestos i al
servei de la ciutadania, ens sobren sobrevinguts a la política que sols aspiren
a solucionar els seus problemes econòmics, socials i d’autoestima.
Els indignats tenen raó, però jo
els recomano que militin dins del partit polític que més adient sigui a la seva
ideologia i canviïn des de baix aquest funcionament no gens higiènic ni per la
democràcia, ni pel mateix partit. Cal un compromís doncs en la vida política d’aquests
indignats per canviar d’una vegada la quotidianitat de la política. Cal
convertir aquesta indignació en una xarxa amb un compromís ferm per canviar les
estructures dels partits, a la fi són aquests qui ens representen i són aquests
qui poden acostar la política, així doncs, indignats, sigueu valents, deixeu
les assemblees i comprometeu-vos, sols així la vostra indignació haurà servit
per quelcom. Amb mi teniu un ferm defensor.
