 | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
dimarts 31 d’agost de 2010
FW: Butlletí FEHC 31 agost 2010
divendres 27 d’agost de 2010
FW: Butlletí FEHC 27 agost 2010
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
dijous 26 d’agost de 2010
Catalunya i el tripartit
1ª Part – 1er. Tripartit
Apunts extrets del llibre CATALUNYA DESPRÈS DEL TRIPARTIT, UNA VISIÓ NACIONALISTA
AUTOR: VICENÇ VILLATORO
Nota important: En tots els casos normalment l’escriptor fa servir el nom del PSC, jo en canvi acostumo a posar el nom del PSOE. Fa molts anys que crec que les sigles PSC, s’han encarregat els Montilla, Chacón Corbacho i més gent com ells, de deixar-les dins d’un marc abstracte, ja que són aquesta gent qui ocupa tots els aparells del partit i estan molt lluny de sentir-se catalanistes per sobre d’espanyolistes.
Pasqual Maragall (ja President de la Generalitat).
No, yo quiero la España que es. La que dijo la Constitución que tenía que ser. (declaracions fetes al diari ABC).
Amb aquestes paraules, proclamava de forma contundent:
• El final del “problema catalán”, problema de més de cent anys de durada i que podem definir com la incomoditat de l’encaix de Catalunya amb Espanya.
• La Constitució actual, ja conté la solució al “problema catalán”.
Per tant ja tenim “la Espanya plural” de la Constitució i del governs federalistes a Madrid i Barcelona.
Estiu del 2004 conferència a l’Escorial:
“Podremos afrontar la reforma de la sociedad y de la economía que harán de este país (Espanya), un adelantado de Europa.
Per tant Pasqual Maragall, tenia clar que Catalunya deixava de ser un problema per Espanya, el que equival a dir, que per primer cop en l’historia recent, Catalunya deixava de tenir un President Nacionalista.
Com a resum de les paraules de Pasqual Maragall, Catalunya ja pot deixar de preocupar-se de la seva identitat nacional, del problemes físics i metafísics de la relació amb Espanya i ha de parlar de sanitat i ensenyament, d’economia i de gestió.
En conseqüència, el primer tripartit, de la mà d’en Pasqual Maragall, ha aconseguit portar Catalunya a l’Espanya plural, ha aconseguit portar-nos a la Catalunya autonòmica, postnacional, a la fi, postnacionalista.
I ho aconsegueix paradoxalment, gràcies a l’inestimable suport d’un partit independentista.
La definició que Pasqual Maragall dona d’Espanya es que és “Una nación de naciones”.
Sota el punt de vista de Maragall, els nacionalistes no volen resoldre el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya.
En el curs de la legislatura del primer tripartit Pasqual Maragall, ja va alimentar un tracte preferencial amb Josep Piquer (PP), a qui presentava ben sovint com el veritable líder de l’oposició. Per afavorir el repartiment de l’espai polític de CiU.
Una frase cèlebre de Pasqual Maragall: “jo sóc catalanista, no nacionalista”. Aquesta frase hauria semblat una paradoxa a qualsevol observador polític català els anys vint, els anys trenta i fins i tot els anys seixanta. Però Maragall i en un cert sentit el PSOE i els sectors intel-lectuals afins l’han volgut omplir de contingut, dibuixant una distinció que mai s’havia fet. En aquesta distinció, el catalanisme seria un sentiment molt ampli de simpatia per les coses catalanes, d’identificació amb Catalunya, de desig d’autonomia, compartit per pràcticament tota la societat catalana. El nacionalisme seria un subconjunt obssessiu i minoritari d’aquest catalanisme, obsessionat per l’identitat nacional, perpètuament descontent, perpètuament reivindicatiu.
Carme Chacón
Al desembre del 2003, tranquil•litzava als lectors de La Razón, dient “Maragall garantizará más la unidad de Esapaña si es presidente que si lo es Mas. Para la unidad de España es mejor que presida la Generalitat un socialista que un nacionalista”.
Francesc Cambó
A finals dels anys 20 i principis dels trenta, que des de l’any 1898, l’anomenat problema català, “fou la nota més viva de la política espanyola, la preocupació constant de tots els governants, el veritable punt central a l’entorn del qual girà tota la política d’Espanya”.
Joan Maragall
Si fem una lectura de l’Oda a Espanya, diríem que es dirigeix a Espanya des de Catalunya –“Escolta, Espanya”- per demanar-li l’abandonament de una moral de la mort i l’heroisme a favor d’una moral de la vida i el treball, demanaria a Espanya la seva modernització, la seva incorporació als valors dels països europeus, industrials, moderns del seu voltant. Però al mateix temps li demanaria també que entengués la llengua dels seus fills, de tots els seus fills. En termes actuals que entengués i reconeixes la diversitat plurilingüistica, pluricultural i plurinacional. Si Espanya no atén la veu del catalanisme, si no fa cas a aquestes peticions, Catalunya no li quedarà més remei que dir “Adéu Espanya”.
Gaziel
A l’any 1951 en el seu llibre Meditacions en el desert, escriu: “Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya, (...) els catalans no som espanyols, No ho podem ser ni volent. (...). Catalunya podria sentir-se plenament espanyola en una Espanya que s’assemblés a Suïssa : treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant fóra per als veritables espanyols més absurda, més incompatible amb ells encara, que l’Espanya actual no ho és per als catalans”.
Els temps són uns altres, però aquesta visió és totalment vigent avui encara.
Una lectura a aquest escrit seria: la tragèdia de Catalunya: massa feble per canviar Espanya o per abandonar-la, però massa forta per diluir-s’hi, condemnada a una mena d’empat tècnic etern, sense solució possible.
Pujolisme
Recull la tradició regeneracionista del catalanisme.
No es desentén mai de la política espanyola, promou transformacions per Espanya.
Per a Jordi Pujol i per CiU, tenir el govern de la Generalitat era el centre del seu projecte polític i personal.
En quan a política exterior, la voluntat de voler ser presents al món encara que fos enfilats en una escala estantissa i escassament segura damunt del terra.
Eleccions 16/11/2003
Surt un mapa polític molt en clau nacional, la primera i la tercera forces polítiques en nombre d’escons, són forces d’àmbit català.
Converteixen a ERC en un partit mitjà
Existeix un transvasament parcial del vot de CiU cap ERC.
El pes del factor nacional actua a favor de les forces estrictament catalanes. Amb un eix nacional i un eix social.
Els catalans van votar el dia 16 en un mapa polític bidimensional amb un eix nacional i un eix diguem-ne social. Un mes després se’ls diu que l’eix nacional no existeix, que només hi ha un eix esquerra-dreta.
La societat catalana rep el missatge clar que enla nova política a Catalunya, l’eix nacional es irrellevant.
PSOE/PSC
De Madrid estant, s’insinuava que el problema del PSOE havia estat un excessiu catalanisme.
Tradicionalment de sempre ha defugit ha buscat curiosos camins del mig en les polèmiques sobre qüestions nacionals, que li fan una mandra enorme, en part perquè li esquerden l’electorat.
Al novembre del 2003, el secretari general, José Montilla, va ser qui va encarregar-se d’injectar al PSOE, amb sentiment de derrota l’esperança de que no tot estava perdut, que el pacte entre ERC i CiU no era tan obvi i tan senzill com el conjunt dels socialistes – amb molt poques simpaties històriques per ERC – donaven per fet.
El PSOE desprès de novembre del 2003, espera ¬– i ho diu explícitament – obtenir una part del vot més centrista de Convergència, que votaria sempre a favor de l’establishment i contra l’aventurisme.
Davant d’aquest electorat, el PSOE es presentaria com el partit de govern, però també com el partit que ha estat capaç de domesticar i posar a rengle ERC, com el gran partit d’ordre que impedeix qualsevol aventura perquè té perfectament agafats i controlats tos els suposats aventuristes.
El PSOE en el seu conjunt, és de ja fa molt temps un partit postnacional. Un partit al qual li fa una mandra horrorosa, a qui li provoca una fatiga còsmica, parlar de la qüestió catalana. Que li sembla antiga, essencialista i superada. Certament, si se’ls posa la pistola al pit, si se’ls obliga a parlar-ne, no diran exactament les mateixes coses Nadal i Montilla, Maragall i Corbacho.
El PSOE existeix i fusiona formacions que provenen de cultures polítiques diferents perquè es posen d¡acord en un moment determinat a parlar d’una altra cosa, a considerar que la Constitució del 78 ha resolt acceptablement les qüestions nacionals i que ara l’agenda política ve marcada per altres qüestions.
José Montilla va reafirmar en un congrés del PSOE, que el seu no és ni pot ser mai un partit nacionalista. Per primera vegada en molts anys, el partit que governa la Generalitat i el seu mateix President es proclamen no nacionalistes.
En la tradició dels socialistes, d’una banda jacobina i de l’altra sincerament municipalista, l’ordenació natural dels poders és estat-municipi-autonomia. Estat i municipi són poders naturals, universals. L’autonomia és un poder més peculiar, d’una importància enorme per a un nacionalista, d’una importància més relativa per a un no nacionalista.
CiU
La nit del 16/11/2003, hi havia eufòria a CiU per haver guanyat les eleccions contra tot pronòstic, en circumstàncies difícils, després del canvi de lideratge, en les primeres eleccions sense Pujol, i amb el desgast de vint-i-tres anys de govern i vuit anys de relació desgastadora amb el PP.
En la seu de CiU, alguns somniaven en un nou bipartidisme a Catalunya, CiU-ERC, els escons d’ERC se celebraven i s’aplaudien com els d’un partit pròxim, cosí germà.
CiU, s’identifica, fonamenta la seva identitat, en l’eix nacional, i per contra té posicions molt fluctuants en l’eix dreta-esquerra,
La composició de CiU, està formada per militants de diferent ideologia,, i les diferències entre els seus components, son notòries, dins la federació hi han: socialdemòcrates, liberals, conservadors o democratascristians.
En la campanya electoral del 2003, els dirigents de CiU havien acusat ERC de traïció política, pels seus pactes passats i hipotètics en el futur amb els socialistes.
CiU va arribar a les eleccions del 2003 amb un factor de desgast important: la repercussió en l’opinió pública dels vuit anys d’acords d’una manera o altra amb el PP, a Madrid i a Catalunya. El retrocés electoral, tot i la victòria, de CiU, el transvasament de vots precisament cap ERC, s’expliquen fonamentalment per les factures en termes d’opinió pública d’aquest pacte.
La lògica del Pacte del Majestic, potser equivocada, mai va ser un pacte de dretes si no la d’intentar aconseguir avantatges per l’autonomia de Catalunya, ja que era el PP qui governava a Madrid i que per tant té la clau de la caixa dels diners i del poder al qual s’aspira.
De fet CiU havia fet sempre el mateix, fos quin fos el partit que estigués a Madrid, ho havia fet amb la UCD, al començament de la transició. Ho havia fet amb el PSOE, quan el PSOE ho necessitava més, tant perquè havia perdut la majoria absoluta com perquè estava sotmès a un assetjament mediàtic i polític sense precedents. Aquest suport a un PSOE agònic, enfonsat pel GAL i pels casos de corrupció.
L’axioma sobre el qual ha fonamentat CiU la seva política espanyola és que, per els interessos de Catalunya, no es important el color de qui governi a Madrid, sinó la seva fortalesa o la seva feblesa.
Fins a l’any 2000 la lectura que fa CiU és acceptada d’una manera molt àmplia per la societat catalana.
ERC
La nit del 16/11/2003 havia eufòria per haver aconseguir ser el tercer partit del Parlament de Catalunya, molt lluny del quart i del cinquè i retallant distàncies amb els dos primers, amb una posició d’arbitratge per a la formació de govern.
Al signar-se el pacte del tripartit ,català incrementaria alguns sectors d’ERC, feien circular una profecia sobre els seus efectes en el mapa polític català. Al seu parer, gràcies al pacte tripartit el nacionalisme català incrementaria el seu perímetre a més de viure un canvi de proporcions internes.
En la seva concepció, el país està dividit en dos blocs: les dretes i les esquerres, CiU ja havia aconseguit i consolidat la seva hegemonia. Ara els feia falta anar menjant terreny al PSC, dintre de les esquerres.
El mes de desembre del 2003, qui diu als catalans que l’eix nacional ha deixat d’existir, que només hi ha dretes o esquerres, és a més a més el partit teòricament situat en la màxima radicalitat nacionalista, és ERC. I ho diu no tan sols a través del seu discurs, sino a través dels seus actes. ERC ha decidit pactar amb el PSC, perquè aquest li sembla el pacte natural. Encara que el PSC hagu perdut les eleccions.
La possibilitat d’un pacte nacional no va ser mai considerada seriosament per ERC.
Segons ERC, la campanya convergent del 2003, havia dolgut profundament les bases republicanes.
Amb la desaparició de l’eix nacional de l política catalana ERC perd un dels fonaments que sustenten la seva identitat.
L’estratègia central d’ERC ha estat buscar el sorpasso a CiU: créixer en vots procedents de Convergència, de manera que acabés substituint CiU com a referent principal de l’espai nacionalista que quedi.
Quan ERC fa públic el mes de novembre del 2003 el seu desig de pactar amb el PSOE està presentant també quines són les seves expectatives de creixement, quin espai creu que li permet un creixement més profund i més ràpid, i al temps quedava cuïrassada i protegida per l’ús del poder i quina força política quedava a l’intempèrie i per tant esdevenia territori per a un intent de conquerir nous vots.
Quan ERC, en firmar el pacte, diu que això és la reconciliació entre les dues Catalunyes, entre la Catalunya de sempre i la de la immigració dels anys cinquanta, està dient, en el fons que es resigna que el vot de l’àrea “roja”, sigui per al PSOE, pels segles dels segles i que al que aspira és a ser la força més votada a les poblacions d’arrels més catalanes.
De vegades es diu des de l’àmbit d’ERC que un pacte ERC-PSC ha substituït al Parlament un pacte CiU-PP i que per tant les coses no han canviat tant en l’eix nacional és el pacte d’un nacionalista i un diguem-ne constitucionalista.
Jordi Barbeta deia que els increments electorals d’ERC naixien més de la impertinència que de la independència. Més que votar un partit independentista, un sector de l’electorat hauria votat un partit diferent, fresc, amb una concepció nova de la política, extern dels poders ja coneguts, no instal.lat.
Iniciativa
La nit del 16/11/2003, els sentiments eren ambivalents, tenien la satisfacció del bon resultat propi, però es patia també la decepció del PSC en la mesura que només tenia – a diferència d’ERC – una aliança possible, la dels socialistes.
Iniciativa dins del tripartit té una capacitat d’influència limitada, perquè els seus interessos electorals són compatibles amb el PSOE.
PP
La nit del 16/11/2003 eren conscients de la derrota a Catalunya, en termes força contundents.
Per el PP el novembre del 2003, li fa créixer l’esperança de que una Convergència que intenti cuirassar el seu front amb ERC, que intenti evitar la fuga de vots en aquesta direcció, i que es desplaci de la posició que ha ocupat els darrers anys, li deixarà així el flanc mal defensat, al qual el PP podria optar.
En la segona legislatura del PP hi a una acceleració en el discurs nacional d’Aznar, sense els equilibris que va haver de fer a la primera legislatura, que té un efecte sobre el mapa polític calà.
El PP va pagar la penitència a Catalunya d’aquesta estrebada d’Aznar, d’aquesta radicalització de les formes del discurs, de la gestió arrogant de la seva majoria absoluta, en les eleccions espanyoles.
Un cop feta la feina bruta per part del tripartit, el PP veia certa asimetria en la que en el seu moment va fer servir el PSOE i que tant èxit històric ha tingut. En primer lloc, tenyir.se de catalanitat, no ser percebut com un partit estrany a Catalunya, sinó com un partit amb sensibilitat catalana. No nacionalista naturalment. D’aquest catalanisme universal i compartit, que permet ser al mateix temps orgullosament espanyol. En segon lloc, dir que això és el normal a Catalunya, la centralitat social, i que el nacionalisme és una excentricitat radical, de manera que allò que pugui quedar de CiU sigui vist-simètricament a ERC- com la part de l’electorat de dreta o centredreta que té l’estranya dèria del nacionalisme.
Tripartit
Tal com l’anomenen els socis, “pacte d’esquerres i catalanista”.
La constitució del tripartit i la justificació teòrica que se’n va fer dinamitava el que havia estat la lògica de la política catalana durant l’últim segle. La política catalana passava a jugar amb les regles del joc que li convenien a Maragall i que corresponien a la seva convicció íntima: el problema català ja està resolt, hem de passar pàgina, hem de parlar d’una altra cosa. La política catalana passava a una fase postnacional.
El pacte tripartit per formar govern a Catalunya, presentat com un pacte d’esquerres i catalanista, el procés de negociació frustrada d’un pacte nacional alternatiu, i el discurs de justificació i de fonaments teòrics d’aquest pacte, fan arribar als catalans un missatge clar: no hi ha eix nacional, hi ha només uns partits de dretes i uns partits d’esquerres. Nacionals ho som tots. Catalanistes ho som tots. Per tant, això no ens distingeix ni ens classifica. Només ens classifica el fet de ser o de dretes o d’esquerres. Per tant, com que aquesta és l’única classificació natural, l’única classificació possible, tots els que som d’esquerres ens hem posat naturalment d’acord sense gaire esforç ni gaires concrecions ni gaires concessions, i hem apartat del govern els nostres adversaris, que l’ocupaven fins ara.
Aquest plantejament revolucionari, modifica profundament la lògica de la política catalana durant els últims cent anys. Tanca el parèntesi marcat per l’existència i fins i tot per la preeminència de l’eix nacional en la política catalana.
Per els integrants del tripartit, és millor per els interessos de Catalunya que a Madrid governin les esquerres. L’aposta fundacional del tripartit al 2003 del PSC : lligar els interessos de Catalunya amb un govern d’esquerres a Madrid. Ho és lògicament d’Iniciativa. Passa a ser-ho per ERC quan decideix donar prioritat a la seva ubicació a les esquerres per damunt de la seva ubicació en el nacionalisme.
Un dels grans fonaments del pacte del tripartit de desembre del 2003 és la convicció que el PP continuarà governant Espanya i que anirà dient que no a tot el que el tripartit proposa des de Catalunya. Si hi ha un govern del PP, les demandes tnen barra lliure: quan el PP digui que no ja se li llançarà en contra.
Si hi ha un govern del PSOE, les demandes s’hauràn de limitar, no fos que sigui el PSOE el que diu que no i se’n vagi en orris la teoria que les esquerres a Madrid són la garantia de la sensibilitat respecte a les demandes de Catalunya.
La gestació del tripartit, va tenir una ajuda incalculable gràcies a l’estrabada del PP en l’eix dreta- esquerra,l’ombra de la guerra i de les mobilitzacions contra la guerra, la consolidació de l’hegemonia del progressisme o del pensament progre, com es vulgui van ajudar a gestar el tripartit.
El tripartit i especialment el PSOE, ha fonamentat el seu discurs en l’enorme diferència entre la concepció autonòmica i nacional del PSOE estatal i la del PP. Per Convergència, PP i PSOE comparteixen model d’Espanya. Pel tripartit i especialment el PP, l’Espanya plural del PSOE de Zapatero és profundament diferent de l’Espanya d’Aznar. És probable que el model autonòmic de Zapatero sigui diferent al d’Aznar. Ara, no és el contrari.
Quan el govern Maragall es posa en marxa, el seu marc és aquest: una jerarquització dels poders estat-municipis-autonomia i una concepció del mapa autonòmic de l’estat marcada pel cafè per a tothom. Tant cafè com es pugui, però per a tothom. I es troben una Generalitat dissenyada per una coalició nacionalista, que tenia una altra jerarquització dels poders i una altra concepció del mapa autonòmic. Es van trobar una Generalitat que treia pit a base d’haver assumit competències o funcions o símbols de l’Estat per dalt, i dels municipis per baix.
Des de la la perspectiva dels socialistes, és una Generalitat sobredimensionada, massa gran per ser el govern d’una autonomia. Des de una perspectiva nacionalista, una Generalitat que amb les quatre canyes que li donava la Constitució i l’autonomia intentava bastir un edifici nacional.
Una de les primeres mesures del govern tripartit és tancar les ambaixades catalanes a l’exterior. L’excusa és que surten cares. S’arriba a dir que la feina que feien ja la faran les ambaixades espanyoles. La feina d’unes delegacions potents que fan d’ambaixades polítiques, és substitueixen per unes oficines perfectament homologables amb les que tenen les autonomies – les altres autonomies – i suposa el retorn de la competència més directament política a l’Estat i al seu sistema d’ambaixades.
Probablement el cas on hi ha una convicció més sincera per part del tripartit que la dèria nacionalista del pujolisme ha sobredimensionat les institucions catalanes és en el cas de la ràdio i la televisió públiques.
La il.lusió del pujolisme de fer uns mitjans de comunicació nacionals, equiparables als mitjans públics dels estats, havia generat una televisió i una ràdio públiques massa grosses i massa ambicioses. Massa grosses perquè valien masses diners. Massa grosses i ambicioses perquè feien de tap a l’expansió i la consolidació d’algunes empreses privades del sector, entre elles algunes de molt afins al nou govern. Massa grosses i ambicioses perquè no cabien en un horitzó postnacional: transparentaven a cada moment que havien estat creades amb un objectiu nacional, amb una voluntat nacional.
El nou govern tripartit arriba a la CCRT amb una idea bàsica: això ens ha de sortir més bé de preu. I no és tan sols una idea econòmica, sinó l’expressió econòmica d’una idea política.
En qualsevol cas, el PSOE va deixar por marge a ERC en les decisions sobre el futur de la CCRTV i hi va dibuixar un panorama molt a la seva mida.
L’objectiu postnacional del tripartit és redimensionar. Fer que les coses s’encabeixin en el sostre d’una comunitat autònoma.
ERC ha tingut un perfil desdibuixat a l’interior del govern, des de la seva constitució. L’elecció d’una aliança amb els socialistes va ser molt incondicional. Desprès l’expertesa socialista en l’ús del poder, la potència dels quadres del PSOE i l’existència d’un poder municipal socialista han aïllat i compensat els petits nuclis de poder dels republicans.
Per al tripartit, l’hegemonia del pujolisme era una anomalia històrica, un residu del passat, que sobrevivia gràcies a la alimentació del greuge i a la queixa continuada i al segrest de l’opinió pública catalana, a través de mecanismes de monopoli ideològic, com serien l’escola i els mitjans de comunicació, especialment els públics, impregnat tot plegat, d’ideologia nacionalista.
Eix Catalunya - Espanya
Un seria sens dubte l’eix dreta-esquerra, com en tots els països del món: però també un eix nacional, un eix que donaria dues dimensions al mapa polític i que ordenaria el posicionament dels partits segons el seu grau de nacionalisme català o de rebuig a aquest nacionalisme.
L’existència d’un segon eix, es produeix en els països on hi temes centrals de la vida política, que posicionen els partits i els ciutadans, i que no s’expressen en termes de dreta a esquerra.
L’existència d’aquest segon eix denota una situació de conflicte i per tant la presència d’un problema per resoldre.
L’eix nacional ha deixat d’existir, oficialment, Igual que a Suïssa, però també igual que a Andalusía, aquí passem a tenir un mapa polític lineal i dos únics hemisferis polítics, progressistes i conservadors, esquerres i dretes.
Un govern fort a Madrid, sigui del color que sigui, tendeix sempre a perjudicar els interessos de Catalunya., mentre que un govern que necessiti el suport parlamentari del nacionalisme català, sigui també del color que sigui, esdevindrà amb més o menys entusiasme un govern més sensible a les demandes d’autogovern.
Equidistància
Segons els resultats de les eleccions del 2003, l’autoubicació majoritària dels catalans, és més aviat catalanista i més aviat de centreesquerra.
ERC es presenta com una força equidistant entre les dues majoritàries perquè en un mapa bidimensional amb totes dues forces, té un motiu de proximitat. Proximitat amb el PSC, perquè també es d’esquerres. Proximitat amb CiU, perquè també es nacionalista. ERC valora ambdós per igual i això fa que no pugui decidir la preeminència d’un sobre l’altre.
La clau de la política espanyola de Convergència és més que no pas d’equidistància, d’indiferència pel color dels governs de Madrid, als quals demana només una política econòmica favorable a allò que anomena l’economia productiva.
Quan Aznar tiba la corda, en la mesura que tos els altres partits s’hi enfronten d’una manera similar, es crea a Catalunya un clima de tots contra Aznar. I en aquest tots les distàncies entre els diversos models pel qu fa a l’articulació de la realitat nacional de Catalunya amb Espanya es dilueixen. El PP queda a una banda, i la resta de partits a l’altra. La distància de tots amb el PP es fa tan gran que les distàncies entre ells es perceben com a petites. Si al mapa polític català hi restem el PP, tota la resta apareixen com a molt pròxims en l’eix nacional; per tant aquest eix nacional, fora del PP, no serveix per articular i diferenciar res dins del mapa polític. El PP és tan espanyolista que resulta que fora del PP tots som catalanistes.
Suárez per fer assumibles les reivindicacions autonomistes de Catalunya i Euskadi, va inventar-se un mapa autonòmic d’Espanya. Espanya es dividia en comunitats autònomes. Algunes s’havien d’inventar la bandera i fer concursos per compondre’s un himne. La majoria eren autonomies sense autonomistes. Però totes servien per a l’objectiu real: diluir les autonomies de les nacions de l’Estat, evitar-ne la singularitat.
Zapatero dirà que sí a tot allò que pugui multiplicar-se per disset. Dirà que no a tot allò que es dissenyi només per Catalunya.
Transició
Desprès de vint anys de transició, sembla clar que no hi ha entre els partits espanyols que poden governar a Madrid uns que siguin més amics i uns altres que siguin més refractaris a les demandes catalanes d’autogovern. La història de la transició no es divideix en dos blocs, quan han manat les dretes i quan han manat les esquerres. Es divideix en dos blocs, però són uns altres: quan qui ha manat a Madrid ha tingut majoria absoluta i quan ha necessitat el suport de CiU. El final del felipisme i el començament de l’aznarisme no són períodes exactament contraposats, sinó que tenen moltes semblances. I el PSOE de la majoria absoluta, el PSOE de la LOAPA, el PSOE del TGV entre Madrid i Sevilla, el PSOE de Borrell, no és percebut com un partit genèticament sensible a la pluralitat dins de l’Estat.
Llei Electoral
Els mapes d’implantació del PSOE i d’ERC són exactament contraris. El mapa d’implantació d’ERC tendeix a coincidir més amb de CiU. El del PSOE amb el d’Iniciativa, però també amb el del PP. És obvi que una llei electoral que afavoreixi la representació per criteris de població va bé al PSC, a Iniciativa i al PP, que tenen una concentració de vot a l’àrea de Barcelona. Una llei electoral que garanteixi la representació territorial afavorirà a CiU i a ERC, que tenen un electorat territorial més repartit i tenen els seus grans feus lluny del cinturó barceloní.
Nou Estatut
Diari Avui : Zapatero complirà la seva paraula d’acceptar el text (de l’Estatut de Catalunya) que surti del Parlament?
Joaquím Nadal: Això espero. Sortirà un Estatut perfectament assumible perquè no hi hagi d’haver cap problema per complir aquest compromís.
La vict`ria de Zapatero a Madrid canvia profundament, absolutament, el dibuix del marc en el qual s’ha de produir la redacció i la negociació del nou Estatut a Madrid, Per el tripartit, el nou Estatut ja no és un instrument contra el govern central. Ja no hi ha barra lliure. Ja no es va a buscar que et diguin que no, (En el moment que es van firmar els acords fundacionals del govern tripartit a Catalunya, entre ells el de tirar endavant un nou Estatut, tothom estava convençut de la victòria del PP en les eleccions espanyoles), Ara s’ha de portar a Zapatero un Estatut al que pugui dir que si.
Apunts extrets del llibre CATALUNYA DESPRÈS DEL TRIPARTIT, UNA VISIÓ NACIONALISTA
AUTOR: VICENÇ VILLATORO
Nota important: En tots els casos normalment l’escriptor fa servir el nom del PSC, jo en canvi acostumo a posar el nom del PSOE. Fa molts anys que crec que les sigles PSC, s’han encarregat els Montilla, Chacón Corbacho i més gent com ells, de deixar-les dins d’un marc abstracte, ja que són aquesta gent qui ocupa tots els aparells del partit i estan molt lluny de sentir-se catalanistes per sobre d’espanyolistes.
Pasqual Maragall (ja President de la Generalitat).
No, yo quiero la España que es. La que dijo la Constitución que tenía que ser. (declaracions fetes al diari ABC).
Amb aquestes paraules, proclamava de forma contundent:
• El final del “problema catalán”, problema de més de cent anys de durada i que podem definir com la incomoditat de l’encaix de Catalunya amb Espanya.
• La Constitució actual, ja conté la solució al “problema catalán”.
Per tant ja tenim “la Espanya plural” de la Constitució i del governs federalistes a Madrid i Barcelona.
Estiu del 2004 conferència a l’Escorial:
“Podremos afrontar la reforma de la sociedad y de la economía que harán de este país (Espanya), un adelantado de Europa.
Per tant Pasqual Maragall, tenia clar que Catalunya deixava de ser un problema per Espanya, el que equival a dir, que per primer cop en l’historia recent, Catalunya deixava de tenir un President Nacionalista.
Com a resum de les paraules de Pasqual Maragall, Catalunya ja pot deixar de preocupar-se de la seva identitat nacional, del problemes físics i metafísics de la relació amb Espanya i ha de parlar de sanitat i ensenyament, d’economia i de gestió.
En conseqüència, el primer tripartit, de la mà d’en Pasqual Maragall, ha aconseguit portar Catalunya a l’Espanya plural, ha aconseguit portar-nos a la Catalunya autonòmica, postnacional, a la fi, postnacionalista.
I ho aconsegueix paradoxalment, gràcies a l’inestimable suport d’un partit independentista.
La definició que Pasqual Maragall dona d’Espanya es que és “Una nación de naciones”.
Sota el punt de vista de Maragall, els nacionalistes no volen resoldre el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya.
En el curs de la legislatura del primer tripartit Pasqual Maragall, ja va alimentar un tracte preferencial amb Josep Piquer (PP), a qui presentava ben sovint com el veritable líder de l’oposició. Per afavorir el repartiment de l’espai polític de CiU.
Una frase cèlebre de Pasqual Maragall: “jo sóc catalanista, no nacionalista”. Aquesta frase hauria semblat una paradoxa a qualsevol observador polític català els anys vint, els anys trenta i fins i tot els anys seixanta. Però Maragall i en un cert sentit el PSOE i els sectors intel-lectuals afins l’han volgut omplir de contingut, dibuixant una distinció que mai s’havia fet. En aquesta distinció, el catalanisme seria un sentiment molt ampli de simpatia per les coses catalanes, d’identificació amb Catalunya, de desig d’autonomia, compartit per pràcticament tota la societat catalana. El nacionalisme seria un subconjunt obssessiu i minoritari d’aquest catalanisme, obsessionat per l’identitat nacional, perpètuament descontent, perpètuament reivindicatiu.
Carme Chacón
Al desembre del 2003, tranquil•litzava als lectors de La Razón, dient “Maragall garantizará más la unidad de Esapaña si es presidente que si lo es Mas. Para la unidad de España es mejor que presida la Generalitat un socialista que un nacionalista”.
Francesc Cambó
A finals dels anys 20 i principis dels trenta, que des de l’any 1898, l’anomenat problema català, “fou la nota més viva de la política espanyola, la preocupació constant de tots els governants, el veritable punt central a l’entorn del qual girà tota la política d’Espanya”.
Joan Maragall
Si fem una lectura de l’Oda a Espanya, diríem que es dirigeix a Espanya des de Catalunya –“Escolta, Espanya”- per demanar-li l’abandonament de una moral de la mort i l’heroisme a favor d’una moral de la vida i el treball, demanaria a Espanya la seva modernització, la seva incorporació als valors dels països europeus, industrials, moderns del seu voltant. Però al mateix temps li demanaria també que entengués la llengua dels seus fills, de tots els seus fills. En termes actuals que entengués i reconeixes la diversitat plurilingüistica, pluricultural i plurinacional. Si Espanya no atén la veu del catalanisme, si no fa cas a aquestes peticions, Catalunya no li quedarà més remei que dir “Adéu Espanya”.
Gaziel
A l’any 1951 en el seu llibre Meditacions en el desert, escriu: “Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya, (...) els catalans no som espanyols, No ho podem ser ni volent. (...). Catalunya podria sentir-se plenament espanyola en una Espanya que s’assemblés a Suïssa : treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant fóra per als veritables espanyols més absurda, més incompatible amb ells encara, que l’Espanya actual no ho és per als catalans”.
Els temps són uns altres, però aquesta visió és totalment vigent avui encara.
Una lectura a aquest escrit seria: la tragèdia de Catalunya: massa feble per canviar Espanya o per abandonar-la, però massa forta per diluir-s’hi, condemnada a una mena d’empat tècnic etern, sense solució possible.
Pujolisme
Recull la tradició regeneracionista del catalanisme.
No es desentén mai de la política espanyola, promou transformacions per Espanya.
Per a Jordi Pujol i per CiU, tenir el govern de la Generalitat era el centre del seu projecte polític i personal.
En quan a política exterior, la voluntat de voler ser presents al món encara que fos enfilats en una escala estantissa i escassament segura damunt del terra.
Eleccions 16/11/2003
Surt un mapa polític molt en clau nacional, la primera i la tercera forces polítiques en nombre d’escons, són forces d’àmbit català.
Converteixen a ERC en un partit mitjà
Existeix un transvasament parcial del vot de CiU cap ERC.
El pes del factor nacional actua a favor de les forces estrictament catalanes. Amb un eix nacional i un eix social.
Els catalans van votar el dia 16 en un mapa polític bidimensional amb un eix nacional i un eix diguem-ne social. Un mes després se’ls diu que l’eix nacional no existeix, que només hi ha un eix esquerra-dreta.
La societat catalana rep el missatge clar que enla nova política a Catalunya, l’eix nacional es irrellevant.
PSOE/PSC
De Madrid estant, s’insinuava que el problema del PSOE havia estat un excessiu catalanisme.
Tradicionalment de sempre ha defugit ha buscat curiosos camins del mig en les polèmiques sobre qüestions nacionals, que li fan una mandra enorme, en part perquè li esquerden l’electorat.
Al novembre del 2003, el secretari general, José Montilla, va ser qui va encarregar-se d’injectar al PSOE, amb sentiment de derrota l’esperança de que no tot estava perdut, que el pacte entre ERC i CiU no era tan obvi i tan senzill com el conjunt dels socialistes – amb molt poques simpaties històriques per ERC – donaven per fet.
El PSOE desprès de novembre del 2003, espera ¬– i ho diu explícitament – obtenir una part del vot més centrista de Convergència, que votaria sempre a favor de l’establishment i contra l’aventurisme.
Davant d’aquest electorat, el PSOE es presentaria com el partit de govern, però també com el partit que ha estat capaç de domesticar i posar a rengle ERC, com el gran partit d’ordre que impedeix qualsevol aventura perquè té perfectament agafats i controlats tos els suposats aventuristes.
El PSOE en el seu conjunt, és de ja fa molt temps un partit postnacional. Un partit al qual li fa una mandra horrorosa, a qui li provoca una fatiga còsmica, parlar de la qüestió catalana. Que li sembla antiga, essencialista i superada. Certament, si se’ls posa la pistola al pit, si se’ls obliga a parlar-ne, no diran exactament les mateixes coses Nadal i Montilla, Maragall i Corbacho.
El PSOE existeix i fusiona formacions que provenen de cultures polítiques diferents perquè es posen d¡acord en un moment determinat a parlar d’una altra cosa, a considerar que la Constitució del 78 ha resolt acceptablement les qüestions nacionals i que ara l’agenda política ve marcada per altres qüestions.
José Montilla va reafirmar en un congrés del PSOE, que el seu no és ni pot ser mai un partit nacionalista. Per primera vegada en molts anys, el partit que governa la Generalitat i el seu mateix President es proclamen no nacionalistes.
En la tradició dels socialistes, d’una banda jacobina i de l’altra sincerament municipalista, l’ordenació natural dels poders és estat-municipi-autonomia. Estat i municipi són poders naturals, universals. L’autonomia és un poder més peculiar, d’una importància enorme per a un nacionalista, d’una importància més relativa per a un no nacionalista.
CiU
La nit del 16/11/2003, hi havia eufòria a CiU per haver guanyat les eleccions contra tot pronòstic, en circumstàncies difícils, després del canvi de lideratge, en les primeres eleccions sense Pujol, i amb el desgast de vint-i-tres anys de govern i vuit anys de relació desgastadora amb el PP.
En la seu de CiU, alguns somniaven en un nou bipartidisme a Catalunya, CiU-ERC, els escons d’ERC se celebraven i s’aplaudien com els d’un partit pròxim, cosí germà.
CiU, s’identifica, fonamenta la seva identitat, en l’eix nacional, i per contra té posicions molt fluctuants en l’eix dreta-esquerra,
La composició de CiU, està formada per militants de diferent ideologia,, i les diferències entre els seus components, son notòries, dins la federació hi han: socialdemòcrates, liberals, conservadors o democratascristians.
En la campanya electoral del 2003, els dirigents de CiU havien acusat ERC de traïció política, pels seus pactes passats i hipotètics en el futur amb els socialistes.
CiU va arribar a les eleccions del 2003 amb un factor de desgast important: la repercussió en l’opinió pública dels vuit anys d’acords d’una manera o altra amb el PP, a Madrid i a Catalunya. El retrocés electoral, tot i la victòria, de CiU, el transvasament de vots precisament cap ERC, s’expliquen fonamentalment per les factures en termes d’opinió pública d’aquest pacte.
La lògica del Pacte del Majestic, potser equivocada, mai va ser un pacte de dretes si no la d’intentar aconseguir avantatges per l’autonomia de Catalunya, ja que era el PP qui governava a Madrid i que per tant té la clau de la caixa dels diners i del poder al qual s’aspira.
De fet CiU havia fet sempre el mateix, fos quin fos el partit que estigués a Madrid, ho havia fet amb la UCD, al començament de la transició. Ho havia fet amb el PSOE, quan el PSOE ho necessitava més, tant perquè havia perdut la majoria absoluta com perquè estava sotmès a un assetjament mediàtic i polític sense precedents. Aquest suport a un PSOE agònic, enfonsat pel GAL i pels casos de corrupció.
L’axioma sobre el qual ha fonamentat CiU la seva política espanyola és que, per els interessos de Catalunya, no es important el color de qui governi a Madrid, sinó la seva fortalesa o la seva feblesa.
Fins a l’any 2000 la lectura que fa CiU és acceptada d’una manera molt àmplia per la societat catalana.
ERC
La nit del 16/11/2003 havia eufòria per haver aconseguir ser el tercer partit del Parlament de Catalunya, molt lluny del quart i del cinquè i retallant distàncies amb els dos primers, amb una posició d’arbitratge per a la formació de govern.
Al signar-se el pacte del tripartit ,català incrementaria alguns sectors d’ERC, feien circular una profecia sobre els seus efectes en el mapa polític català. Al seu parer, gràcies al pacte tripartit el nacionalisme català incrementaria el seu perímetre a més de viure un canvi de proporcions internes.
En la seva concepció, el país està dividit en dos blocs: les dretes i les esquerres, CiU ja havia aconseguit i consolidat la seva hegemonia. Ara els feia falta anar menjant terreny al PSC, dintre de les esquerres.
El mes de desembre del 2003, qui diu als catalans que l’eix nacional ha deixat d’existir, que només hi ha dretes o esquerres, és a més a més el partit teòricament situat en la màxima radicalitat nacionalista, és ERC. I ho diu no tan sols a través del seu discurs, sino a través dels seus actes. ERC ha decidit pactar amb el PSC, perquè aquest li sembla el pacte natural. Encara que el PSC hagu perdut les eleccions.
La possibilitat d’un pacte nacional no va ser mai considerada seriosament per ERC.
Segons ERC, la campanya convergent del 2003, havia dolgut profundament les bases republicanes.
Amb la desaparició de l’eix nacional de l política catalana ERC perd un dels fonaments que sustenten la seva identitat.
L’estratègia central d’ERC ha estat buscar el sorpasso a CiU: créixer en vots procedents de Convergència, de manera que acabés substituint CiU com a referent principal de l’espai nacionalista que quedi.
Quan ERC fa públic el mes de novembre del 2003 el seu desig de pactar amb el PSOE està presentant també quines són les seves expectatives de creixement, quin espai creu que li permet un creixement més profund i més ràpid, i al temps quedava cuïrassada i protegida per l’ús del poder i quina força política quedava a l’intempèrie i per tant esdevenia territori per a un intent de conquerir nous vots.
Quan ERC, en firmar el pacte, diu que això és la reconciliació entre les dues Catalunyes, entre la Catalunya de sempre i la de la immigració dels anys cinquanta, està dient, en el fons que es resigna que el vot de l’àrea “roja”, sigui per al PSOE, pels segles dels segles i que al que aspira és a ser la força més votada a les poblacions d’arrels més catalanes.
De vegades es diu des de l’àmbit d’ERC que un pacte ERC-PSC ha substituït al Parlament un pacte CiU-PP i que per tant les coses no han canviat tant en l’eix nacional és el pacte d’un nacionalista i un diguem-ne constitucionalista.
Jordi Barbeta deia que els increments electorals d’ERC naixien més de la impertinència que de la independència. Més que votar un partit independentista, un sector de l’electorat hauria votat un partit diferent, fresc, amb una concepció nova de la política, extern dels poders ja coneguts, no instal.lat.
Iniciativa
La nit del 16/11/2003, els sentiments eren ambivalents, tenien la satisfacció del bon resultat propi, però es patia també la decepció del PSC en la mesura que només tenia – a diferència d’ERC – una aliança possible, la dels socialistes.
Iniciativa dins del tripartit té una capacitat d’influència limitada, perquè els seus interessos electorals són compatibles amb el PSOE.
PP
La nit del 16/11/2003 eren conscients de la derrota a Catalunya, en termes força contundents.
Per el PP el novembre del 2003, li fa créixer l’esperança de que una Convergència que intenti cuirassar el seu front amb ERC, que intenti evitar la fuga de vots en aquesta direcció, i que es desplaci de la posició que ha ocupat els darrers anys, li deixarà així el flanc mal defensat, al qual el PP podria optar.
En la segona legislatura del PP hi a una acceleració en el discurs nacional d’Aznar, sense els equilibris que va haver de fer a la primera legislatura, que té un efecte sobre el mapa polític calà.
El PP va pagar la penitència a Catalunya d’aquesta estrebada d’Aznar, d’aquesta radicalització de les formes del discurs, de la gestió arrogant de la seva majoria absoluta, en les eleccions espanyoles.
Un cop feta la feina bruta per part del tripartit, el PP veia certa asimetria en la que en el seu moment va fer servir el PSOE i que tant èxit històric ha tingut. En primer lloc, tenyir.se de catalanitat, no ser percebut com un partit estrany a Catalunya, sinó com un partit amb sensibilitat catalana. No nacionalista naturalment. D’aquest catalanisme universal i compartit, que permet ser al mateix temps orgullosament espanyol. En segon lloc, dir que això és el normal a Catalunya, la centralitat social, i que el nacionalisme és una excentricitat radical, de manera que allò que pugui quedar de CiU sigui vist-simètricament a ERC- com la part de l’electorat de dreta o centredreta que té l’estranya dèria del nacionalisme.
Tripartit
Tal com l’anomenen els socis, “pacte d’esquerres i catalanista”.
La constitució del tripartit i la justificació teòrica que se’n va fer dinamitava el que havia estat la lògica de la política catalana durant l’últim segle. La política catalana passava a jugar amb les regles del joc que li convenien a Maragall i que corresponien a la seva convicció íntima: el problema català ja està resolt, hem de passar pàgina, hem de parlar d’una altra cosa. La política catalana passava a una fase postnacional.
El pacte tripartit per formar govern a Catalunya, presentat com un pacte d’esquerres i catalanista, el procés de negociació frustrada d’un pacte nacional alternatiu, i el discurs de justificació i de fonaments teòrics d’aquest pacte, fan arribar als catalans un missatge clar: no hi ha eix nacional, hi ha només uns partits de dretes i uns partits d’esquerres. Nacionals ho som tots. Catalanistes ho som tots. Per tant, això no ens distingeix ni ens classifica. Només ens classifica el fet de ser o de dretes o d’esquerres. Per tant, com que aquesta és l’única classificació natural, l’única classificació possible, tots els que som d’esquerres ens hem posat naturalment d’acord sense gaire esforç ni gaires concrecions ni gaires concessions, i hem apartat del govern els nostres adversaris, que l’ocupaven fins ara.
Aquest plantejament revolucionari, modifica profundament la lògica de la política catalana durant els últims cent anys. Tanca el parèntesi marcat per l’existència i fins i tot per la preeminència de l’eix nacional en la política catalana.
Per els integrants del tripartit, és millor per els interessos de Catalunya que a Madrid governin les esquerres. L’aposta fundacional del tripartit al 2003 del PSC : lligar els interessos de Catalunya amb un govern d’esquerres a Madrid. Ho és lògicament d’Iniciativa. Passa a ser-ho per ERC quan decideix donar prioritat a la seva ubicació a les esquerres per damunt de la seva ubicació en el nacionalisme.
Un dels grans fonaments del pacte del tripartit de desembre del 2003 és la convicció que el PP continuarà governant Espanya i que anirà dient que no a tot el que el tripartit proposa des de Catalunya. Si hi ha un govern del PP, les demandes tnen barra lliure: quan el PP digui que no ja se li llançarà en contra.
Si hi ha un govern del PSOE, les demandes s’hauràn de limitar, no fos que sigui el PSOE el que diu que no i se’n vagi en orris la teoria que les esquerres a Madrid són la garantia de la sensibilitat respecte a les demandes de Catalunya.
La gestació del tripartit, va tenir una ajuda incalculable gràcies a l’estrabada del PP en l’eix dreta- esquerra,l’ombra de la guerra i de les mobilitzacions contra la guerra, la consolidació de l’hegemonia del progressisme o del pensament progre, com es vulgui van ajudar a gestar el tripartit.
El tripartit i especialment el PSOE, ha fonamentat el seu discurs en l’enorme diferència entre la concepció autonòmica i nacional del PSOE estatal i la del PP. Per Convergència, PP i PSOE comparteixen model d’Espanya. Pel tripartit i especialment el PP, l’Espanya plural del PSOE de Zapatero és profundament diferent de l’Espanya d’Aznar. És probable que el model autonòmic de Zapatero sigui diferent al d’Aznar. Ara, no és el contrari.
Quan el govern Maragall es posa en marxa, el seu marc és aquest: una jerarquització dels poders estat-municipis-autonomia i una concepció del mapa autonòmic de l’estat marcada pel cafè per a tothom. Tant cafè com es pugui, però per a tothom. I es troben una Generalitat dissenyada per una coalició nacionalista, que tenia una altra jerarquització dels poders i una altra concepció del mapa autonòmic. Es van trobar una Generalitat que treia pit a base d’haver assumit competències o funcions o símbols de l’Estat per dalt, i dels municipis per baix.
Des de la la perspectiva dels socialistes, és una Generalitat sobredimensionada, massa gran per ser el govern d’una autonomia. Des de una perspectiva nacionalista, una Generalitat que amb les quatre canyes que li donava la Constitució i l’autonomia intentava bastir un edifici nacional.
Una de les primeres mesures del govern tripartit és tancar les ambaixades catalanes a l’exterior. L’excusa és que surten cares. S’arriba a dir que la feina que feien ja la faran les ambaixades espanyoles. La feina d’unes delegacions potents que fan d’ambaixades polítiques, és substitueixen per unes oficines perfectament homologables amb les que tenen les autonomies – les altres autonomies – i suposa el retorn de la competència més directament política a l’Estat i al seu sistema d’ambaixades.
Probablement el cas on hi ha una convicció més sincera per part del tripartit que la dèria nacionalista del pujolisme ha sobredimensionat les institucions catalanes és en el cas de la ràdio i la televisió públiques.
La il.lusió del pujolisme de fer uns mitjans de comunicació nacionals, equiparables als mitjans públics dels estats, havia generat una televisió i una ràdio públiques massa grosses i massa ambicioses. Massa grosses perquè valien masses diners. Massa grosses i ambicioses perquè feien de tap a l’expansió i la consolidació d’algunes empreses privades del sector, entre elles algunes de molt afins al nou govern. Massa grosses i ambicioses perquè no cabien en un horitzó postnacional: transparentaven a cada moment que havien estat creades amb un objectiu nacional, amb una voluntat nacional.
El nou govern tripartit arriba a la CCRT amb una idea bàsica: això ens ha de sortir més bé de preu. I no és tan sols una idea econòmica, sinó l’expressió econòmica d’una idea política.
En qualsevol cas, el PSOE va deixar por marge a ERC en les decisions sobre el futur de la CCRTV i hi va dibuixar un panorama molt a la seva mida.
L’objectiu postnacional del tripartit és redimensionar. Fer que les coses s’encabeixin en el sostre d’una comunitat autònoma.
ERC ha tingut un perfil desdibuixat a l’interior del govern, des de la seva constitució. L’elecció d’una aliança amb els socialistes va ser molt incondicional. Desprès l’expertesa socialista en l’ús del poder, la potència dels quadres del PSOE i l’existència d’un poder municipal socialista han aïllat i compensat els petits nuclis de poder dels republicans.
Per al tripartit, l’hegemonia del pujolisme era una anomalia històrica, un residu del passat, que sobrevivia gràcies a la alimentació del greuge i a la queixa continuada i al segrest de l’opinió pública catalana, a través de mecanismes de monopoli ideològic, com serien l’escola i els mitjans de comunicació, especialment els públics, impregnat tot plegat, d’ideologia nacionalista.
Eix Catalunya - Espanya
Un seria sens dubte l’eix dreta-esquerra, com en tots els països del món: però també un eix nacional, un eix que donaria dues dimensions al mapa polític i que ordenaria el posicionament dels partits segons el seu grau de nacionalisme català o de rebuig a aquest nacionalisme.
L’existència d’un segon eix, es produeix en els països on hi temes centrals de la vida política, que posicionen els partits i els ciutadans, i que no s’expressen en termes de dreta a esquerra.
L’existència d’aquest segon eix denota una situació de conflicte i per tant la presència d’un problema per resoldre.
L’eix nacional ha deixat d’existir, oficialment, Igual que a Suïssa, però també igual que a Andalusía, aquí passem a tenir un mapa polític lineal i dos únics hemisferis polítics, progressistes i conservadors, esquerres i dretes.
Un govern fort a Madrid, sigui del color que sigui, tendeix sempre a perjudicar els interessos de Catalunya., mentre que un govern que necessiti el suport parlamentari del nacionalisme català, sigui també del color que sigui, esdevindrà amb més o menys entusiasme un govern més sensible a les demandes d’autogovern.
Equidistància
Segons els resultats de les eleccions del 2003, l’autoubicació majoritària dels catalans, és més aviat catalanista i més aviat de centreesquerra.
ERC es presenta com una força equidistant entre les dues majoritàries perquè en un mapa bidimensional amb totes dues forces, té un motiu de proximitat. Proximitat amb el PSC, perquè també es d’esquerres. Proximitat amb CiU, perquè també es nacionalista. ERC valora ambdós per igual i això fa que no pugui decidir la preeminència d’un sobre l’altre.
La clau de la política espanyola de Convergència és més que no pas d’equidistància, d’indiferència pel color dels governs de Madrid, als quals demana només una política econòmica favorable a allò que anomena l’economia productiva.
Quan Aznar tiba la corda, en la mesura que tos els altres partits s’hi enfronten d’una manera similar, es crea a Catalunya un clima de tots contra Aznar. I en aquest tots les distàncies entre els diversos models pel qu fa a l’articulació de la realitat nacional de Catalunya amb Espanya es dilueixen. El PP queda a una banda, i la resta de partits a l’altra. La distància de tots amb el PP es fa tan gran que les distàncies entre ells es perceben com a petites. Si al mapa polític català hi restem el PP, tota la resta apareixen com a molt pròxims en l’eix nacional; per tant aquest eix nacional, fora del PP, no serveix per articular i diferenciar res dins del mapa polític. El PP és tan espanyolista que resulta que fora del PP tots som catalanistes.
Suárez per fer assumibles les reivindicacions autonomistes de Catalunya i Euskadi, va inventar-se un mapa autonòmic d’Espanya. Espanya es dividia en comunitats autònomes. Algunes s’havien d’inventar la bandera i fer concursos per compondre’s un himne. La majoria eren autonomies sense autonomistes. Però totes servien per a l’objectiu real: diluir les autonomies de les nacions de l’Estat, evitar-ne la singularitat.
Zapatero dirà que sí a tot allò que pugui multiplicar-se per disset. Dirà que no a tot allò que es dissenyi només per Catalunya.
Transició
Desprès de vint anys de transició, sembla clar que no hi ha entre els partits espanyols que poden governar a Madrid uns que siguin més amics i uns altres que siguin més refractaris a les demandes catalanes d’autogovern. La història de la transició no es divideix en dos blocs, quan han manat les dretes i quan han manat les esquerres. Es divideix en dos blocs, però són uns altres: quan qui ha manat a Madrid ha tingut majoria absoluta i quan ha necessitat el suport de CiU. El final del felipisme i el començament de l’aznarisme no són períodes exactament contraposats, sinó que tenen moltes semblances. I el PSOE de la majoria absoluta, el PSOE de la LOAPA, el PSOE del TGV entre Madrid i Sevilla, el PSOE de Borrell, no és percebut com un partit genèticament sensible a la pluralitat dins de l’Estat.
Llei Electoral
Els mapes d’implantació del PSOE i d’ERC són exactament contraris. El mapa d’implantació d’ERC tendeix a coincidir més amb de CiU. El del PSOE amb el d’Iniciativa, però també amb el del PP. És obvi que una llei electoral que afavoreixi la representació per criteris de població va bé al PSC, a Iniciativa i al PP, que tenen una concentració de vot a l’àrea de Barcelona. Una llei electoral que garanteixi la representació territorial afavorirà a CiU i a ERC, que tenen un electorat territorial més repartit i tenen els seus grans feus lluny del cinturó barceloní.
Nou Estatut
Diari Avui : Zapatero complirà la seva paraula d’acceptar el text (de l’Estatut de Catalunya) que surti del Parlament?
Joaquím Nadal: Això espero. Sortirà un Estatut perfectament assumible perquè no hi hagi d’haver cap problema per complir aquest compromís.
La vict`ria de Zapatero a Madrid canvia profundament, absolutament, el dibuix del marc en el qual s’ha de produir la redacció i la negociació del nou Estatut a Madrid, Per el tripartit, el nou Estatut ja no és un instrument contra el govern central. Ja no hi ha barra lliure. Ja no es va a buscar que et diguin que no, (En el moment que es van firmar els acords fundacionals del govern tripartit a Catalunya, entre ells el de tirar endavant un nou Estatut, tothom estava convençut de la victòria del PP en les eleccions espanyoles), Ara s’ha de portar a Zapatero un Estatut al que pugui dir que si.
dimarts 24 d’agost de 2010
FW: Butlletí FEHC 24 agost 2010
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
divendres 20 d’agost de 2010
FW: Butlletí FEHC 20 agost 2010
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Subscriure's a:
Missatges (Atom)