“ Tothom està potenciant les escoles taller menys aquest govern” remarca Borràs per qui la Consellera “té dos opcions, pensar que tothom va en sentit contrari o pensar que qui s’ha equivocat és vostè: rectifiqui”
“Tothom va en la mateixa direcció menys vostè, Consellera Serna; tothom està potenciant les escoles taller menys aquest govern, que va en sentit contrari de la resta del món. Té dos opcions pensar que tothom va en sentit contrari o pensar que qui s’ha equivocat és vostè: rectifiqui”. D’aquesta manera Meritxell Borràs, diputada de CiU, demanava a la Consellera Serna que corregís la decisió del Tripartit de deixar de subvencionar les escoles taller, cases d’ofici i tallers d’ocupació a partir del juny per haver quedat “obsoletes”, en paraules de la mateixa Consellera de Treball, Mar Serna.
Borràs ha posat èmfasi en que es tracta d’una decisió qüestionada per sindicats, Ministeri de Treball, i per gran nombre de municipis, que han aprovat mocions demanant la continuïtat de les escoles taller. Sense anar més lluny, “el propi Govern Tripartit va decidir apostar per les escoles taller en l’Acord per l’Ocupació Juvenil, signat el passat mes de setembre”. En ell, el govern es comprometia a realitzar una despesa de 200 milions d’euros, dels quals 57 havien de ser destinats a escoles taller, cases d’ofici i tallers d’ocupació.
Sis mesos després el Departament de Treball “decideix suprimir unilateralment un sistema que funcionava” i “improvisa” el nou projecte SUMA per a inserir laboralment 5.000 persones joves menors de 25 anys. “Què ha passat perquè menystingui la feina feta per les escoles taller? Què ha canviat en sis mesos? Estaven disposats a gastar ¼ part del pressupost i ara desapareixen aquests diners?” ha preguntat la diputada nacionalista qui ha retret a la Consellera Serna “haver eliminat massa de pressa les escoles taller: sap que han donat un bon resultat i per això al setembre signava seguir endavant amb aquestes polítiques”. Per Borràs, “aquest nou projecte RESTA, perquè no permet conviure una cosa que sabem que funciona, com són les escoles taller, amb els nous cursos”.
A més, cal tenir en compte que “les escoles taller oferien cursos de dos anys mentre que el projecte presentat pel Tripartit avui ofereix cursos d’un any, és a dir, que baixa la qualitat dels cursos de formació en un tram d’edat i en un sector de la població que necessita d’una important formació per a la seva reinserció”.
Borràs també ha alertat que existeixen dubtes al voltant d’aquest projecte SUMA com el fet que “els contractes de formació són fins els 21 anys i el Govern ho planteja fins els 25, per tant, no sabem com encaixa en la legislació vigent”. I, en segon lloc, “tot s’ha fet sense un procés de diàleg amb els agents socials”.
Per tot això, Borràs ha demanat a la Consellera Serna que rectifiqui: “Allò que era bo al setembre segueix sent bo avui, rectifiqui i no elimini les escoles taller, cases d’ofici i tallers d’ocupació”.
dijous 29 d’abril de 2010
Arriba un moment que un està fart de sentir tantes bajanades.
Vivim en un país convuls, globalitzat, immers en una crisis galopant i amb un atur (si les xifres no tornen a ser errònies), que fa fredor i nosaltres impassibles, aspectants, nerviosos i tranquils a la vegada, aguantem, transigim, especulem, callem, assentim, ens conformem.
El Tribunal Constitucional, no dicta sentència sobre el nostre Estatut, Estatut per cert aprovat per el Parlament de Catalunya, referendat per tots els catalans, aprovat en el “Congreso de los Diputados de Madrid” i amb la promesa del President de govern de l’estat espanyol, “apoyaré”. Queda palès que la voluntat dels catalans no val res, que el que es bo per nosaltres no es bo per Espanya, i com que per Espanya no es bo, nosaltres els catalans, els estranys, els que sempre volem més, ens quedem mirant-nos el melic, callem i aguantem.
Està molt be la defensa del Estatut per part dels nostres partits, caldria dir pel nostre partit, ERC, aquest partit incògnita, aquest partit sense rumb, m’atreviria a dir que avui dia sense ideals, a no ser que per ideals entenguem el mantindre’ s al poder, el manar, el estar i no estar, el ser i no ser, el voler i no voler, en poques paraules, el partit de les contradiccions, no sap ni ella mateixa el que vol, uns diuen una cosa i al moment surten d’altres contradient el que abans s’ha dit. Han estat incapaços fins i tot de no saber mantindre dins del seu partit, la disciplina, eina bàsica i democràtica que fa que un partit sigui el que és, exemples?¨Carretero, Uriel Beltràn, etc”. Jo pregunto, que han aportat al nostre país, que han aportat a Catalunya?.
I Catalunya, la pobreta, la de gran esperit, la maltractada, l’espoliada, la no reconeguda ha d’aguantar, suportar els pes dels anys de la democràcia, d’aquesta democràcia restrictiva, d’aquesta democràcia que no ens deixa ser nosaltres i que no ens vol, no ens estima, que pel general ens mira en mals ulls, perquè nosaltres els catalans, els pocs que tenim personalitat pròpia, volem el que es nostre, el que ens varen prendre, el que posteriorment ens van restringir i que desprès a més ens varen perseguir per defensar la nostra llengua, les nostres costums, la nostra historia.
Ens cal aixecar al cap, tenir els ulls obert i molt possiblement, perquè no dir-ho, mirar als ulls d’Espanya, i amb els nostres ulls, vermells, sortits, plens d’ira, dir a Espanya, JA N’HI HA PROU!!!!, si no ens vols, si no ens estimes, si no ens deixes ser nosaltres, ALLIBERA’NS i ALLIBERA’T d’aquesta càrrega que per tu es feixuga, deixa’ns fer el nostre camí, tu fes el teu, el nostre encaix es impossible, i no som nosaltres el que no volem encaixar, ets tu, amb el teu tarannà, amb la teva manera de ser tan castellana.
Espanya, nosaltres no et necessitem, no ens fas cap falta, si mai no hagués existit el 2òn Papa Borja i no hagués permès la boda entre Isabel i Ferran, si mai no hagués existit l’any 1.714, nosaltres seriem poderosos, i tu Espanya, que series sense els catalans?.
Una Constitució mal acabada i pitjor redactada, ens està portant a un carrer sense sortida, 12 membres decideixen sobre una nació, sobre una cultura, sobre un país, sobre uns ciutadans que deurien d’ésser lliures i que no els deixen, 12 membres no acaten la decisió d’un poble, desprès d’haver estat referendat per els seus representants lliurement escollits a les urnes, referendats pels mateixos ciutadans i referendats per un Congrés a Madrid, que més voleu 12 membres, este-ho en possessió de la veritat divina, us creieu amb el dret, amb el poder de revocar el que nosaltres hem decidit que es bo per a nosaltres mateixos, teniu consciència, podeu dormir tranquils?. Jo rec que no.
A que esperem de treure’ns de sobre socialistes, eco socialistes, idealistes, republicans i d’altres personatges de fosc passat, a que esperem per ser nosaltres, sortir al carrer i dir ben clarament, no podem esperar més, ja n’hi ha prou, n’estem tips, farts, marxem. ADEU ESPANYA!!!!.
Perquè al final de tot aquest desgavell, a on ens portaran, a suportar i a que ens suportin, a aguantar, a ajupir al cap?. No Espanya no ens vol i nosaltres perquè no dir-ho, volem estar a Espanya?. Per mi Espanya es una mala parella, que tothom lliurement pensi el que vulgui
El Tribunal Constitucional, no dicta sentència sobre el nostre Estatut, Estatut per cert aprovat per el Parlament de Catalunya, referendat per tots els catalans, aprovat en el “Congreso de los Diputados de Madrid” i amb la promesa del President de govern de l’estat espanyol, “apoyaré”. Queda palès que la voluntat dels catalans no val res, que el que es bo per nosaltres no es bo per Espanya, i com que per Espanya no es bo, nosaltres els catalans, els estranys, els que sempre volem més, ens quedem mirant-nos el melic, callem i aguantem.
Està molt be la defensa del Estatut per part dels nostres partits, caldria dir pel nostre partit, ERC, aquest partit incògnita, aquest partit sense rumb, m’atreviria a dir que avui dia sense ideals, a no ser que per ideals entenguem el mantindre’ s al poder, el manar, el estar i no estar, el ser i no ser, el voler i no voler, en poques paraules, el partit de les contradiccions, no sap ni ella mateixa el que vol, uns diuen una cosa i al moment surten d’altres contradient el que abans s’ha dit. Han estat incapaços fins i tot de no saber mantindre dins del seu partit, la disciplina, eina bàsica i democràtica que fa que un partit sigui el que és, exemples?¨Carretero, Uriel Beltràn, etc”. Jo pregunto, que han aportat al nostre país, que han aportat a Catalunya?.
I Catalunya, la pobreta, la de gran esperit, la maltractada, l’espoliada, la no reconeguda ha d’aguantar, suportar els pes dels anys de la democràcia, d’aquesta democràcia restrictiva, d’aquesta democràcia que no ens deixa ser nosaltres i que no ens vol, no ens estima, que pel general ens mira en mals ulls, perquè nosaltres els catalans, els pocs que tenim personalitat pròpia, volem el que es nostre, el que ens varen prendre, el que posteriorment ens van restringir i que desprès a més ens varen perseguir per defensar la nostra llengua, les nostres costums, la nostra historia.
Ens cal aixecar al cap, tenir els ulls obert i molt possiblement, perquè no dir-ho, mirar als ulls d’Espanya, i amb els nostres ulls, vermells, sortits, plens d’ira, dir a Espanya, JA N’HI HA PROU!!!!, si no ens vols, si no ens estimes, si no ens deixes ser nosaltres, ALLIBERA’NS i ALLIBERA’T d’aquesta càrrega que per tu es feixuga, deixa’ns fer el nostre camí, tu fes el teu, el nostre encaix es impossible, i no som nosaltres el que no volem encaixar, ets tu, amb el teu tarannà, amb la teva manera de ser tan castellana.
Espanya, nosaltres no et necessitem, no ens fas cap falta, si mai no hagués existit el 2òn Papa Borja i no hagués permès la boda entre Isabel i Ferran, si mai no hagués existit l’any 1.714, nosaltres seriem poderosos, i tu Espanya, que series sense els catalans?.
Una Constitució mal acabada i pitjor redactada, ens està portant a un carrer sense sortida, 12 membres decideixen sobre una nació, sobre una cultura, sobre un país, sobre uns ciutadans que deurien d’ésser lliures i que no els deixen, 12 membres no acaten la decisió d’un poble, desprès d’haver estat referendat per els seus representants lliurement escollits a les urnes, referendats pels mateixos ciutadans i referendats per un Congrés a Madrid, que més voleu 12 membres, este-ho en possessió de la veritat divina, us creieu amb el dret, amb el poder de revocar el que nosaltres hem decidit que es bo per a nosaltres mateixos, teniu consciència, podeu dormir tranquils?. Jo rec que no.
A que esperem de treure’ns de sobre socialistes, eco socialistes, idealistes, republicans i d’altres personatges de fosc passat, a que esperem per ser nosaltres, sortir al carrer i dir ben clarament, no podem esperar més, ja n’hi ha prou, n’estem tips, farts, marxem. ADEU ESPANYA!!!!.
Perquè al final de tot aquest desgavell, a on ens portaran, a suportar i a que ens suportin, a aguantar, a ajupir al cap?. No Espanya no ens vol i nosaltres perquè no dir-ho, volem estar a Espanya?. Per mi Espanya es una mala parella, que tothom lliurement pensi el que vulgui
dimecres 28 d’abril de 2010
Fwd: Butlletí FEHC 27 abril 2010
 | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat  | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
--
josep anguera i sáez
blog: http://josep.anguera.cat
dilluns 26 d’abril de 2010
Garzón, Samaranch, Villarejo - extret del Diari digital El Singular - Opinió de Marçal Sintes
Anem a pams - La frase:
"Sóc partidari de tenir en compte la complexitat, sí, però no d’oblidar el passat i igualar moralment tothom per aquesta via"
Marçal Sintes
“Tot Catalunya és deutora [de l’aportació de Samaranch]”
José Montilla, president de la Generalitat
En només tres dies hem rebut una perfecta lliçó sobre com són els nostres polítics, i em temo que també sobre com és, almenys en part, el nostre país. Si dimarts el govern impulsava un acte a favor de Garzón i exigint que els franquistes siguin perseguits i jutjats –el Memorial Democràtic, de la conselleria d’Interior, organitzava i pagava l’acte-, dijous s’oferia una despedida de president de la Generalitat a Juan Antonio Samaranch, antic capitost del règim franquista. A la missa laica contra de Garzón i els franquistes hi van estar representats el PSC i Iniciativa-EUiA, a l’extraordinari funeral de l’antic camisa blava hi era tothom, per descomptat també el tripartit en ple.
Si el dimarts es tractava de llegir la història (i el present) en clau de bons i dolents (el lema de l’acte per Garzón era “L’oblit és un insult a la consciència i a la dignitat humana”), dijous del que es tractava és d’apreciar la complexitat, els grisos, d’interpretar el passat en perspectiva i amb generositat. Ben cert és que la figura de Samaranch, a més de les ombres, té les llums. Entre les ombres, el seu passat franquista i la camisa blava. També haver maniobrat per excloure les nacions com Catalunya dels Jocs, modificant per aconseguir-ho la Carta Olímpica. Entre les llums: haver estat el pare de l’olimpisme modern, situant aquest moviment a un altíssim nivell, i haver ajudat a situar la capital de Catalunya al mapa mercès als Jocs del 92. Sóc partidari de tenir en compte la complexitat, sí, però no d’oblidar el passat i igualar moralment tothom per aquesta via. Per exemple: tampoc no es poden oblidar els pecats que ha comès Garzón al llarg de la seva carrera, ni el seu viciós afany de protagonisme, ni tampoc, naturalment, els seus empresonaments indiscriminats d’independentistes catalans.
Si dimarts i dijous passaven aquestes coses, dimecres en passava una altra: es lliuraven les creus de Sant Jordi. Un diari s’estranyava en el seu titular que Oriol Pujol no aplaudís els fiscals Mena i Villarejo, el duo que va provar de posar el seu pare a la presó per Banca Catalana. Home! Com volien que els aplaudís!!?? Es pot relativitzar tot, però que uns senyors vulguin fotre el teu pare a la presó potser no que no s’ha d’oblidar!!! Aquí sí que, com dirien els fans de Garzón, topem amb una qüestió de consciència i dignitat! El tripartit ha aprofitat l’última concessió de creus de Sant Jordi de la legislatura per insultar de forma perfectament intencionada Pujol. Em sembla d’un gust pèssim i d’un poc gruix moral espectacular. De creu de Sant Jordi –distincions que reconeixen les contribucions a favor de la identitat de Catalunya o bé de caire cultural i cívic- també en va rebre una l’excap de la Casa del Rei, el senyor Aza. La concessió de les creus d’enguany va firmada pel president Montilla i el conseller de Cultura, el republicà i independentista Joan Manuel Tresserras.
Dissabte es va produir el segon acte de l’ofensiva a favor de Garzón amb una manifestació a la plaça de Sant Jaume. Villarejo va tornar a ser el protagonista d’una moguda pro-Garzón. Tot i haver rebut la creu de Sant Jordi només 48 hores abans, va continuar evitant dir i una sola paraula en català.
"Sóc partidari de tenir en compte la complexitat, sí, però no d’oblidar el passat i igualar moralment tothom per aquesta via"
Marçal Sintes
“Tot Catalunya és deutora [de l’aportació de Samaranch]”
José Montilla, president de la Generalitat
En només tres dies hem rebut una perfecta lliçó sobre com són els nostres polítics, i em temo que també sobre com és, almenys en part, el nostre país. Si dimarts el govern impulsava un acte a favor de Garzón i exigint que els franquistes siguin perseguits i jutjats –el Memorial Democràtic, de la conselleria d’Interior, organitzava i pagava l’acte-, dijous s’oferia una despedida de president de la Generalitat a Juan Antonio Samaranch, antic capitost del règim franquista. A la missa laica contra de Garzón i els franquistes hi van estar representats el PSC i Iniciativa-EUiA, a l’extraordinari funeral de l’antic camisa blava hi era tothom, per descomptat també el tripartit en ple.
Si el dimarts es tractava de llegir la història (i el present) en clau de bons i dolents (el lema de l’acte per Garzón era “L’oblit és un insult a la consciència i a la dignitat humana”), dijous del que es tractava és d’apreciar la complexitat, els grisos, d’interpretar el passat en perspectiva i amb generositat. Ben cert és que la figura de Samaranch, a més de les ombres, té les llums. Entre les ombres, el seu passat franquista i la camisa blava. També haver maniobrat per excloure les nacions com Catalunya dels Jocs, modificant per aconseguir-ho la Carta Olímpica. Entre les llums: haver estat el pare de l’olimpisme modern, situant aquest moviment a un altíssim nivell, i haver ajudat a situar la capital de Catalunya al mapa mercès als Jocs del 92. Sóc partidari de tenir en compte la complexitat, sí, però no d’oblidar el passat i igualar moralment tothom per aquesta via. Per exemple: tampoc no es poden oblidar els pecats que ha comès Garzón al llarg de la seva carrera, ni el seu viciós afany de protagonisme, ni tampoc, naturalment, els seus empresonaments indiscriminats d’independentistes catalans.
Si dimarts i dijous passaven aquestes coses, dimecres en passava una altra: es lliuraven les creus de Sant Jordi. Un diari s’estranyava en el seu titular que Oriol Pujol no aplaudís els fiscals Mena i Villarejo, el duo que va provar de posar el seu pare a la presó per Banca Catalana. Home! Com volien que els aplaudís!!?? Es pot relativitzar tot, però que uns senyors vulguin fotre el teu pare a la presó potser no que no s’ha d’oblidar!!! Aquí sí que, com dirien els fans de Garzón, topem amb una qüestió de consciència i dignitat! El tripartit ha aprofitat l’última concessió de creus de Sant Jordi de la legislatura per insultar de forma perfectament intencionada Pujol. Em sembla d’un gust pèssim i d’un poc gruix moral espectacular. De creu de Sant Jordi –distincions que reconeixen les contribucions a favor de la identitat de Catalunya o bé de caire cultural i cívic- també en va rebre una l’excap de la Casa del Rei, el senyor Aza. La concessió de les creus d’enguany va firmada pel president Montilla i el conseller de Cultura, el republicà i independentista Joan Manuel Tresserras.
Dissabte es va produir el segon acte de l’ofensiva a favor de Garzón amb una manifestació a la plaça de Sant Jaume. Villarejo va tornar a ser el protagonista d’una moguda pro-Garzón. Tot i haver rebut la creu de Sant Jordi només 48 hores abans, va continuar evitant dir i una sola paraula en català.
FW: Butlletí FEHC 23 abril 2010
From: info@histocat.cat
Hotmail: Trusted email with powerful SPAM protection. Sign up now.
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Hotmail: Trusted email with powerful SPAM protection. Sign up now.
divendres 23 d’abril de 2010
opinió de Patrícia Gabancho al Diari Avui
Sentència i presidència
El senyor Saura, i esmentar-lo no és acarnissament, ha dit que una sentència del Tribunal Constitucional interferiria en les eleccions catalanes. No deixéssim que la realitat ens espatllés una bona campanya! Però si el Tribunal Constitucional, amb sentència o sense, és la realitat, la política és la gestió de la realitat. Potser el senyor Saura té por de fer un mal paper davant la sentència? O està renunciant a fer política per tal de poder fer, sense entrebancs, campanya electoral? Alguna cosa ens està dient, aquesta atzagaiada, sobre la política dels polítics.
La política és un espai de gestió condicionat pels límits naturals de la cosa. En el cas de Catalunya, els límits els marca el poder establert a Madrid. El poder que està orquestrant un projecte de construcció espanyola que inclou domesticar les autonomies perquè s’acomodin en un paper merament regional. Per aconseguir-ho hi ha el Tribunal Constitucional i el seu etern debat entre una sentència molt restrictiva o una sentència més restrictiva encara. Alerta, però: no s’està discutint sobre els trens de mitjana distància, sinó sobre una cosa prèvia, que és el model d’Estat. Per això la sentència toca especialment la matèria simbòlica. Catalunya no és una nació, no té drets històrics, no pot tenir una llengua igual al castellà. Només faltaria! Espanya, que fila molt prim quan es tracta de delegacions de poder, sap molt bé que els símbols els carrega el diable. Per això els membres del tribunal més descaradament favorables a l’Espanya eterna volien una declaració prèvia d’unitat de l’única nació possible. Fet això, retallats els drets lingüístics i algun altre capítol estructural –la justícia, per exemple– feina feta i canviem de tema. Catalunya, al seu lloc.
Tot plegat ens retorna l’eco de l’Una, grande, libre. Fa 300 anys que Catalunya suporta aquest afront i uns cent i escaig que hi lluita en contra a través del catalanisme polític. Aquesta història ja ens la sabem. L’autonomia constitucional va ser l’intent de canviar la regla perversa en què Catalunya demana i Espanya, si vol, concedeix, però no va funcionar perquè la delegació de poder va ser extremadament lenta (i cansada) i a cada passa calia renovar la promiscuïtat política. De manera que el país va acordar establir amb Espanya una relació orgànica a través del nou Estatut. El dret al paisatge (que hi consta) és irrellevant: el nou Estatut el que aportava era la càrrega simbòlica: Catalunya és una nació, article primer. El PSOE, amb el suport explícit del PSC, ho va enviar al preàmbul, perquè no tingués força legal. Catalunya tanmateix va pactar: a la taula d’operacions d’Alfonso Guerra i al sofà de Zapatero, on Artur Mas va deixar clar que, a falta de res més, acceptava la pelleringa resultant.
Si això no va ser tanmateix viable és perquè extramurs d’aquests pactes hi quedava el PP. La revinclada ultramuntana dels seguidors de Mariano Rajoy, entre els quals els peperos nostrats, ha dinaminat definitivament el pacte entre Catalunya i Espanya. El Tribunal Cosntitucional ha fet caure les màscares, i un altre cop estem jugant el partit en el terreny moral, no pas en el polític. El Parlament pot acordar recusar o remoure el santíssim Tribunal, per demostrar que Catalunya planta cara. No tindrà, però, gaire transcendència, perquè no es tracta de persones sinó de pactes. Un Tribunal amb els membres acabats d’estrenar ens demostraria exactament el mateix: que Espanya decideix què és Catalunya i què no, perquè d’aquesta decisió es deriva l’espai exacte que ens donarà per fer la nostra vida col·lectiva. Un tracte, siguin magistrats legítims o caducats, de menors d’edat, i dependents. El president Zapatero ja ha dit, a través de diversos corifeus, que Espanya és Espanya i no se’n parli més.
Els partits catalans faran un acord de mínims, i anar tirant. Però m’interessa veure què fa aquest PSC presoner entre l’espasa de les eleccions i la paret d’Espanya. És qui té un paper més incòmode. És cert que el pacte trencat –intent de pacte– entre Catalunya i Espanya, al seu electorat específic, no li fa perdre el son. Però només amb aquest contingent Montilla no pot ser president un altre cop, de manera que ha d’anar més enllà. Ara bé, quan fa una passa per eixamplar el territori electoral, es troba amb una Catalunya avui molt més conscient del seu sentit nacional, una Catalunya que reclama sobirania. Les nacions tenen sobirania, són sobirans els pobles: el Tribunal Constitucional, amb l’aquiescència del PSOE, diu que Catalunya només és una regió de la nació espanyola. Respon el PSC a l’ofensa? O Montilla dirà, com sempre ha dit, “segueixo creient”? Donarà suport, el PSC, a una manifestació multitudinària contra la doctrina Zapatero, que és, pel que fa a Espanya, la doctrina del PP?
El problema d’en Montilla és que, entre altres coses, la seva feina –la que fa el tripartit: prengui’n nota, senyor Puigcercós– és aconseguir que Catalunya no sigui mai independent. És fer impossible la independència, des de la política i des del conformisme, un conformisme basat en la gradual dissolució dels referents nacionals, disminuïts per un debat social que els emmascara. Però aquest procés requeria la col·laboració d’Espanya, l’assoliment d’un encaix plausible; és a dir, el respecte a l’Estatut que ara agonitza a la taula del Tribunal Constitucional perquè Espanya vol controlar, a més a més del poder i el projecte, el símbol. Que tot quedi clar. El franquisme, al capdavall, va ser l’exacerbació extrema i violenta d’un sentiment espanyol que venia d’abans i que ha continuat fins avui: un anticatalanisme visceral que té les arrels a mitges dividides entre el dret de conquista (militar) i la xenofòbia més recalcitrant, la que mena a esborrar la diferència perquè la diferència ofèn l’orgull espanyol. Davant d’això, l’atzucac del senyor Montilla no té, a Espanya, cap interès: menystenir el govern català i cridar-lo a l’ordre és part del joc.
Recusar o rellevar magistrats no canvia res. La sentència sempre arranarà allò que sobresurt de l’espai que Espanya graciosament ens ha concedit. El símbol, aquest intangible que manté l’esperit incòlume, no sobreviurà al Tribunal. Si la resposta política és tènue, la resposta ciutadana no té per què ser-ho: ens queda el carrer, ens queden les pròximes eleccions, ens queda el llistó elevat de la plena sobirania. La política també és això, senyor Saura: també és mirar-se les eleccions autonòmiques amb els ulls posats en un horitzó de llibertat.
El senyor Saura, i esmentar-lo no és acarnissament, ha dit que una sentència del Tribunal Constitucional interferiria en les eleccions catalanes. No deixéssim que la realitat ens espatllés una bona campanya! Però si el Tribunal Constitucional, amb sentència o sense, és la realitat, la política és la gestió de la realitat. Potser el senyor Saura té por de fer un mal paper davant la sentència? O està renunciant a fer política per tal de poder fer, sense entrebancs, campanya electoral? Alguna cosa ens està dient, aquesta atzagaiada, sobre la política dels polítics.
La política és un espai de gestió condicionat pels límits naturals de la cosa. En el cas de Catalunya, els límits els marca el poder establert a Madrid. El poder que està orquestrant un projecte de construcció espanyola que inclou domesticar les autonomies perquè s’acomodin en un paper merament regional. Per aconseguir-ho hi ha el Tribunal Constitucional i el seu etern debat entre una sentència molt restrictiva o una sentència més restrictiva encara. Alerta, però: no s’està discutint sobre els trens de mitjana distància, sinó sobre una cosa prèvia, que és el model d’Estat. Per això la sentència toca especialment la matèria simbòlica. Catalunya no és una nació, no té drets històrics, no pot tenir una llengua igual al castellà. Només faltaria! Espanya, que fila molt prim quan es tracta de delegacions de poder, sap molt bé que els símbols els carrega el diable. Per això els membres del tribunal més descaradament favorables a l’Espanya eterna volien una declaració prèvia d’unitat de l’única nació possible. Fet això, retallats els drets lingüístics i algun altre capítol estructural –la justícia, per exemple– feina feta i canviem de tema. Catalunya, al seu lloc.
Tot plegat ens retorna l’eco de l’Una, grande, libre. Fa 300 anys que Catalunya suporta aquest afront i uns cent i escaig que hi lluita en contra a través del catalanisme polític. Aquesta història ja ens la sabem. L’autonomia constitucional va ser l’intent de canviar la regla perversa en què Catalunya demana i Espanya, si vol, concedeix, però no va funcionar perquè la delegació de poder va ser extremadament lenta (i cansada) i a cada passa calia renovar la promiscuïtat política. De manera que el país va acordar establir amb Espanya una relació orgànica a través del nou Estatut. El dret al paisatge (que hi consta) és irrellevant: el nou Estatut el que aportava era la càrrega simbòlica: Catalunya és una nació, article primer. El PSOE, amb el suport explícit del PSC, ho va enviar al preàmbul, perquè no tingués força legal. Catalunya tanmateix va pactar: a la taula d’operacions d’Alfonso Guerra i al sofà de Zapatero, on Artur Mas va deixar clar que, a falta de res més, acceptava la pelleringa resultant.
Si això no va ser tanmateix viable és perquè extramurs d’aquests pactes hi quedava el PP. La revinclada ultramuntana dels seguidors de Mariano Rajoy, entre els quals els peperos nostrats, ha dinaminat definitivament el pacte entre Catalunya i Espanya. El Tribunal Cosntitucional ha fet caure les màscares, i un altre cop estem jugant el partit en el terreny moral, no pas en el polític. El Parlament pot acordar recusar o remoure el santíssim Tribunal, per demostrar que Catalunya planta cara. No tindrà, però, gaire transcendència, perquè no es tracta de persones sinó de pactes. Un Tribunal amb els membres acabats d’estrenar ens demostraria exactament el mateix: que Espanya decideix què és Catalunya i què no, perquè d’aquesta decisió es deriva l’espai exacte que ens donarà per fer la nostra vida col·lectiva. Un tracte, siguin magistrats legítims o caducats, de menors d’edat, i dependents. El president Zapatero ja ha dit, a través de diversos corifeus, que Espanya és Espanya i no se’n parli més.
Els partits catalans faran un acord de mínims, i anar tirant. Però m’interessa veure què fa aquest PSC presoner entre l’espasa de les eleccions i la paret d’Espanya. És qui té un paper més incòmode. És cert que el pacte trencat –intent de pacte– entre Catalunya i Espanya, al seu electorat específic, no li fa perdre el son. Però només amb aquest contingent Montilla no pot ser president un altre cop, de manera que ha d’anar més enllà. Ara bé, quan fa una passa per eixamplar el territori electoral, es troba amb una Catalunya avui molt més conscient del seu sentit nacional, una Catalunya que reclama sobirania. Les nacions tenen sobirania, són sobirans els pobles: el Tribunal Constitucional, amb l’aquiescència del PSOE, diu que Catalunya només és una regió de la nació espanyola. Respon el PSC a l’ofensa? O Montilla dirà, com sempre ha dit, “segueixo creient”? Donarà suport, el PSC, a una manifestació multitudinària contra la doctrina Zapatero, que és, pel que fa a Espanya, la doctrina del PP?
El problema d’en Montilla és que, entre altres coses, la seva feina –la que fa el tripartit: prengui’n nota, senyor Puigcercós– és aconseguir que Catalunya no sigui mai independent. És fer impossible la independència, des de la política i des del conformisme, un conformisme basat en la gradual dissolució dels referents nacionals, disminuïts per un debat social que els emmascara. Però aquest procés requeria la col·laboració d’Espanya, l’assoliment d’un encaix plausible; és a dir, el respecte a l’Estatut que ara agonitza a la taula del Tribunal Constitucional perquè Espanya vol controlar, a més a més del poder i el projecte, el símbol. Que tot quedi clar. El franquisme, al capdavall, va ser l’exacerbació extrema i violenta d’un sentiment espanyol que venia d’abans i que ha continuat fins avui: un anticatalanisme visceral que té les arrels a mitges dividides entre el dret de conquista (militar) i la xenofòbia més recalcitrant, la que mena a esborrar la diferència perquè la diferència ofèn l’orgull espanyol. Davant d’això, l’atzucac del senyor Montilla no té, a Espanya, cap interès: menystenir el govern català i cridar-lo a l’ordre és part del joc.
Recusar o rellevar magistrats no canvia res. La sentència sempre arranarà allò que sobresurt de l’espai que Espanya graciosament ens ha concedit. El símbol, aquest intangible que manté l’esperit incòlume, no sobreviurà al Tribunal. Si la resposta política és tènue, la resposta ciutadana no té per què ser-ho: ens queda el carrer, ens queden les pròximes eleccions, ens queda el llistó elevat de la plena sobirania. La política també és això, senyor Saura: també és mirar-se les eleccions autonòmiques amb els ulls posats en un horitzó de llibertat.
extret del diari avui
Artur Mas: “Montilla ha de reflexionar si ha de convocar ja les eleccions”
“L’Estat espanyol s’està situant en una etapa predemocràtica”. “No descarto una consulta contra la sentència del TC si sóc president, però ens cal un país fort”. “Convido el tripartit a tenir el coratge de presentar-se junts a les urnes”
Xevi Xirgo / David González
Barcelona
Ult. Act. 23/04/2010 01:18
El president de CiU, Artur Mas, advoca per una àmplia ofensiva per evitar que el Tribunal Constitucional lamini l’Estatut. El candidat de CiU creu que l’Estat espanyol s’està situant en una “etapa predemocràtica”.
¿N’hi ha prou amb una declaració unitària del Parlament per parar la sentència de l’Estatut?
No. És obligat i positiu, però el que ha de sortir del Parlament és un pla d’acció perquè el Constitucional no pugui dictar aquesta sentència. Si només ens fiquem amb la renovació del TC, com vol fer Montilla, serà un brindis al sol. CiU vol modificar la llei orgànica del tribunal.
Recentment, CiU i ERC van presentar a Madrid una proposta en aquest sentit. I van perdre la votació...
Fa un mes. Socialistes i PP, també el PSC, hi van votar en contra, però ho podem recuperar. I aquesta reforma ha d’incloure que el TC no pugui votar lleis referendades per la sobirania popular.
Aquest és el pecat original...
Sí. Però la Constitució no prohibeix el que proposem des de CiU. En casos com el de l’Estatut, el TC s’ha d’inhibir, no pot jutjar la voluntat popular i, per tant, no ha de poder sentenciar. El TC s’està convertint en un òrgan polític i no jurisdiccional, substituint les Corts i el Parlament i desnaturalitzant i mutilant la voluntat del poble de Catalunya.
El poder judicial anul•la el legislatiu...
Això situa l’Estat espanyol en una etapa predemocràtica o parademocràtica. El poder legislatiu és elegit directament pel poble; el TC només indirectament, per les Corts, i de manera parcial.
Però la llei considera que el TC pot revisar una llei referendada...
...Sí senyor...
¿...i no ho preveien quan CiU, el PSC i el PSOE van negociar i pactar l’Estatut?
No vam pactar amb el PSC, vam pactar amb el PSOE. El PSC i el PSOE s’asseien a la mateixa banda de la taula.
A Catalunya no era ben bé així...
A Catalunya, amb el president Maragall es va fer un pacte perquè l’Estatut sortís del Parlament, però a Madrid ja no eren a la part catalana.
On creu que es posarà, ara, el PSC?
Tant de bo aquesta vegada estigui a la part catalana, al costat i no de cara.
¿És real la tensió Montilla-PSOE per la renovació del Constitucional?
Si miro els últims 30 anys de la relació PSC-PSOE, hi veig més gesticulació que voluntat real. Ara, què pot passar ara? Ja ho veurem. Nosaltres tenim clar que el Parlament de Catalunya ha de fer una ofensiva per neutralitzar el TC i evitar que la sentència passi.
Abans que se sabés que no hi havia sentència, vostè va parlar amb el president. Si la sentència hagués sortit, hi hauria hagut reacció conjunta? Quin era el pla?
El compromís era analitzar conjuntament la sentència des del punt de vista jurídic i polític i a partir d’aquí intentar fixar una estratègia conjunta de resposta. D’intentar-ho, perquè aquí no hi havia cap compromís. I en el benentès que, per CiU, el que s’acordi a Catalunya, perquè sigui efectiu, s’havia de defensar i votar també a Madrid. I aquesta garantia amb el PSC no la tenim mai. Ara el senyor Montilla diu que s’ha de renovar el TC. Fa un mes, els 25 diputats del PSC van tenir ocasió de votar que els magistrats amb el mandat caducat no puguin ser al TC més de sis mesos i hi van votar en contra amb el PSOE i el PP. Però de moment el que hi ha és la no-sentència. De moment.
Quan hi sigui, què s’ha de fer?
La sentència serà negativa... si surt; no és segur que n’hi hagi. Però imaginem que sí que n’hi hagi i que sigui negativa. La que no va sortir ja trinxava l’Estatut i aquesta el pot triturar. Els partits ens hem de preguntar: cal donar la veu al poble de Catalunya? Jo en sóc partidari. Ara bé: a sis mesos d’unes eleccions i en plena crisi econòmica, cal anar amb compte. Una consulta sense una gran participació i uns resultats favorables no ens convé.
Què s’hauria de preguntar en concret?
Si s’accepta un Estatut desnaturalitzat pel TC. Però com que crec que és difícil de fer aquesta consulta, entenc que l’altra manera és consultar la gent amb les eleccions. El vot als partits que rebutgen aquesta situació indicaria quina és la resposta del poble català. Segon punt: el Parlament també s’hauria de pronunciar i reafirmar els objectius nacionals de la proposta d’Estatut que va fer a Madrid el 30 de setembre de 2005. Les aspiracions de CiU i les meves van més enllà, però aquell Estatut estava consensuat pel 89% dels diputats catalans. Tercer: veure fins a quin punt la societat civil planteja una protesta popular, amb el suport de determinats partits. I quart: si el TC es carrega l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya ens estan dient que les nostres aspiracions d’autogovern no caben en la interpretació que s’està fent de la Constitució. I si ens diuen això és evident que no podem continuar entestant-nos en un procés autonòmic que ha durat 25 anys, i que ha donat fruits, però que ha arribat al final.
Cal liquidar el procés autonòmic?
Haurem de constatar que ha arribat a la seva fi. Les aspiracions del poble català caben en la Constitució, però cada cop la interpretació de la Constitució és més restrictiva.No té sentit que t’entestis a donar-te cops de cap contra aquesta paret que t’han posat...
¿I no s’ha de saltar, aquesta paret?
Si això és així, CiU ha d’apostar clarament pel dret a decidir com a estratègia política i camí de futur. Dret a decidir més en allò que més ens uneix que no pas en el que ens separa. No vull portar Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria. El concert econòmic és un d’aquests temes.
L’Estatut també té prou consens, no?
Evidentment.
Però ha dit que no faria una consulta per rebutjar la sentència del TC a sis mesos de les eleccions. I després? I si vostè fos el president? No l’hauria de convocar?
És probable. I no ho descarto. Però per convocar consultes necessitem que el país se senti fort, que estigui ben guiat, ben governat, que la gent confiï en les seves institucions i se senti orgullosa de la seva catalanitat. I necessitem haver superat la crisi econòmica. Amb un país fort anímicament i econòmicament, que s’hagi aixecat, és molt més fàcil . Amb un país com el que tenim, anímicament trinxat, políticament desconcertat, econòmicament tocat, socialment debilitat... és molt difícil. Hem de remuntar aquesta situació i, en una segona etapa, plantejar el dret a decidir.
¿Les consultes sobiranistes no són ja una resposta a tota aquesta situació?
Són una resposta, però parcial.
¿El TC no s’està convertint en una fàbrica d’independentistes?
No em preocupa que la reacció espanyola generi objectius nacionals més clars, més consciència nacional. Al senyor Montilla sí. El que sí que em preocupa és anar a una divisió profunda de la societat catalana, com voldrien els de fora. Hem de tenir tothom el cap clar: sense perdre els somnis, ni renunciar a res, hem d’evitar errors que desgraciadament hem comès al llarg de la nostra història. I que no ens han portat enlloc. Ara com ara, les majories socials són les que són.
¿Vostè votarà sí quan la consulta sobiranista es faci a Barcelona?
Personalment votaré que sí. Com a formació política, no ho portarem al nostre programa. Sempre hem defensat el dret d’autodeterminació de Catalunya, el dret de Catalunya a decidir el seu futur, però un formació política que aspira a ser majoritària ha de conèixer bé el país. I ara com ara, per fer un referèndum sobre la independència a tot Catalunya no hi ha majoria social.
La situació afavoreix opcions com el Reagrupament, en Laporta...
Segurament. Però no ens enganyem: el Reagrupament s’alimenta sobretot de la frustració i el desengany que ha provocat ERC. I això acaba sumant més o menys el mateix...
I el cas de Laporta?
El cas de Laporta no el comento.
¿El fet de ser president d’un club com el Barça és sinònim d’estar preparat per presidir un govern?
No ho comento.
Per què?
Perquè el senyor Laporta no ha fet cap pas definitiu per anar a les properes eleccions i perquè és president del Barça. Fins que no es presenti no hi ha base per al debat, i no hem de perjudicar el Barça. Com a culer no ho vull fer.
Llegint el llibre de Pilar Rahola La màscara del rei Artur, es treu la impressió que li costa molt de pair el desengany amb ERC. Hores d’ara, ho ha paït?
Absolutament.
I ERC ha canviat?
No ho sé, i no m’hi capficaré. ERC ha donat dues vegades la presidència de la Generalitat al Partit Socialista, tot i estar lligat al PSOE, però no ho critico. Simplement ho constato. Ara, si la pregunta és si Artur Mas té el mínim ànim de revenja cap a ERC o cap algú, la resposta és rotundament no. No ho puc oblidar, però ho dono per arxivat.
¿Això vol dir que no hi ha cap a priori amb ERC per arribar a un acord?
No hi ha cap impediment personal, però sí objectiu. Proposem un govern completament diferent, que no sigui un poti-poti com els tripartits. Catalunya haurà de tenir unes institucions i un govern molt fort, amb projecte i amb una gran capacitat de lideratge i una gran cohesió interior per enfrontar-se a la crisi, amb les seves conseqüències socials, i el que ens ve a sobre nacionalment. Un govern amb ERC no és un govern fort, amb capacitat de lideratge, d’ofensiva, de convicció i de seducció... és un altre poti-poti.
La crisi, el futur de l’autogovern, no justifiquen una entesa CiU-PSC?
Seria un govern parlamentàriament molt fort, però molt neutralitzat en la seva dinàmica interior. Si pactéssim amb els socialistes, quina seria l’actuació del PSC a Madrid? Correríem el risc que un govern amb el PSC, a Madrid, ens deixés amb el cul a les boires.
¿I no és contradictori que vostès pactin els acords contra la crisi amb Zapatero just abans que el PSOE s’alineï amb el PP contra la renovació del TC?
Això és saber identificar quin són els problemes del país, que la gent i les empreses puguin cobrar de l’administració a 30 dies, per exemple. La contradicció seria que nosaltres aquí votéssim una cosa i a Madrid la contrària, com fa el PSC, almenys fins ara. Però, insisteixo, la qüestió no són els pactes, la qüestió és canviar de veritat el model de govern. I els tripartits no funcionen. Crec que una majoria de la societat catalana ho comparteix. Ergo: a les properes eleccions, CiU ha de fer entendre que el que convé ara no és un govern de grans coalicions...
CiU és una gran coalició, no?
Convergència i Unió van juntes a les eleccions. Som dos partits diferents que anem amb un programa, i la gent vota Convergència i vota Unió. A veure si el tripartit té el coratge d’anar junts a les eleccions! Els convido a fer-ho, perquè si després s’han d’ajuntar igualment... I tot això no vol dir que CiU ens tanquem a pactar. No volem ser un govern aïllat. Però no podem ser un tercer poti-poti.
Tornant a la sentència del TC. Vist com ha anat i com va, ¿el millor era no haver reformat l’Estatut?
I si no ho haguéssim fet, quina era l’alternativa? La memòria és curta, però teníem l’Estatut del 79 i el partit que manava, el PP, amb una majoria absoluta que ens tancava totes les portes, ens havia dit que no podíem anar en res més enllà, ni tan sols complir l’Estatut del 79. Quan les coses són necessàries i no surten bé, serveixen per a una cosa: per adonar-te que aquell potser ja no és el camí. Ho constatarem quan tinguem la sentència de l’Estatut.
¿No és el moment ja de convocar les eleccions al Parlament?
Molta gent, i molta gent de CiU, s’expressa en aquest sentit. Però jo no vull fer la sensació que tenim pressa o que jo en tinc per arribar al govern. Si en tingués, ja hi hauria arribat portant al Parlament un determinat esquema que probablement ERC no hauria pogut dir que no. I no ho he fet perquè no vull portar un país a un atzucac per un benefici personal. Però aquesta reflexió l’ha de fer, sobretot, el president de la Generalitat. Jo sé què faria jo.
Les convocaria, doncs?
A sis mesos de les eleccions, si la sentència del TC trinxa l’Estatut, el millor és disposar d’un govern per a quatre anys que es pugui organitzar i defensar. Però a mi no em correspon prendre aquesta decisió.
“L’Estat espanyol s’està situant en una etapa predemocràtica”. “No descarto una consulta contra la sentència del TC si sóc president, però ens cal un país fort”. “Convido el tripartit a tenir el coratge de presentar-se junts a les urnes”
Xevi Xirgo / David González
Barcelona
Ult. Act. 23/04/2010 01:18
El president de CiU, Artur Mas, advoca per una àmplia ofensiva per evitar que el Tribunal Constitucional lamini l’Estatut. El candidat de CiU creu que l’Estat espanyol s’està situant en una “etapa predemocràtica”.
¿N’hi ha prou amb una declaració unitària del Parlament per parar la sentència de l’Estatut?
No. És obligat i positiu, però el que ha de sortir del Parlament és un pla d’acció perquè el Constitucional no pugui dictar aquesta sentència. Si només ens fiquem amb la renovació del TC, com vol fer Montilla, serà un brindis al sol. CiU vol modificar la llei orgànica del tribunal.
Recentment, CiU i ERC van presentar a Madrid una proposta en aquest sentit. I van perdre la votació...
Fa un mes. Socialistes i PP, també el PSC, hi van votar en contra, però ho podem recuperar. I aquesta reforma ha d’incloure que el TC no pugui votar lleis referendades per la sobirania popular.
Aquest és el pecat original...
Sí. Però la Constitució no prohibeix el que proposem des de CiU. En casos com el de l’Estatut, el TC s’ha d’inhibir, no pot jutjar la voluntat popular i, per tant, no ha de poder sentenciar. El TC s’està convertint en un òrgan polític i no jurisdiccional, substituint les Corts i el Parlament i desnaturalitzant i mutilant la voluntat del poble de Catalunya.
El poder judicial anul•la el legislatiu...
Això situa l’Estat espanyol en una etapa predemocràtica o parademocràtica. El poder legislatiu és elegit directament pel poble; el TC només indirectament, per les Corts, i de manera parcial.
Però la llei considera que el TC pot revisar una llei referendada...
...Sí senyor...
¿...i no ho preveien quan CiU, el PSC i el PSOE van negociar i pactar l’Estatut?
No vam pactar amb el PSC, vam pactar amb el PSOE. El PSC i el PSOE s’asseien a la mateixa banda de la taula.
A Catalunya no era ben bé així...
A Catalunya, amb el president Maragall es va fer un pacte perquè l’Estatut sortís del Parlament, però a Madrid ja no eren a la part catalana.
On creu que es posarà, ara, el PSC?
Tant de bo aquesta vegada estigui a la part catalana, al costat i no de cara.
¿És real la tensió Montilla-PSOE per la renovació del Constitucional?
Si miro els últims 30 anys de la relació PSC-PSOE, hi veig més gesticulació que voluntat real. Ara, què pot passar ara? Ja ho veurem. Nosaltres tenim clar que el Parlament de Catalunya ha de fer una ofensiva per neutralitzar el TC i evitar que la sentència passi.
Abans que se sabés que no hi havia sentència, vostè va parlar amb el president. Si la sentència hagués sortit, hi hauria hagut reacció conjunta? Quin era el pla?
El compromís era analitzar conjuntament la sentència des del punt de vista jurídic i polític i a partir d’aquí intentar fixar una estratègia conjunta de resposta. D’intentar-ho, perquè aquí no hi havia cap compromís. I en el benentès que, per CiU, el que s’acordi a Catalunya, perquè sigui efectiu, s’havia de defensar i votar també a Madrid. I aquesta garantia amb el PSC no la tenim mai. Ara el senyor Montilla diu que s’ha de renovar el TC. Fa un mes, els 25 diputats del PSC van tenir ocasió de votar que els magistrats amb el mandat caducat no puguin ser al TC més de sis mesos i hi van votar en contra amb el PSOE i el PP. Però de moment el que hi ha és la no-sentència. De moment.
Quan hi sigui, què s’ha de fer?
La sentència serà negativa... si surt; no és segur que n’hi hagi. Però imaginem que sí que n’hi hagi i que sigui negativa. La que no va sortir ja trinxava l’Estatut i aquesta el pot triturar. Els partits ens hem de preguntar: cal donar la veu al poble de Catalunya? Jo en sóc partidari. Ara bé: a sis mesos d’unes eleccions i en plena crisi econòmica, cal anar amb compte. Una consulta sense una gran participació i uns resultats favorables no ens convé.
Què s’hauria de preguntar en concret?
Si s’accepta un Estatut desnaturalitzat pel TC. Però com que crec que és difícil de fer aquesta consulta, entenc que l’altra manera és consultar la gent amb les eleccions. El vot als partits que rebutgen aquesta situació indicaria quina és la resposta del poble català. Segon punt: el Parlament també s’hauria de pronunciar i reafirmar els objectius nacionals de la proposta d’Estatut que va fer a Madrid el 30 de setembre de 2005. Les aspiracions de CiU i les meves van més enllà, però aquell Estatut estava consensuat pel 89% dels diputats catalans. Tercer: veure fins a quin punt la societat civil planteja una protesta popular, amb el suport de determinats partits. I quart: si el TC es carrega l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya ens estan dient que les nostres aspiracions d’autogovern no caben en la interpretació que s’està fent de la Constitució. I si ens diuen això és evident que no podem continuar entestant-nos en un procés autonòmic que ha durat 25 anys, i que ha donat fruits, però que ha arribat al final.
Cal liquidar el procés autonòmic?
Haurem de constatar que ha arribat a la seva fi. Les aspiracions del poble català caben en la Constitució, però cada cop la interpretació de la Constitució és més restrictiva.No té sentit que t’entestis a donar-te cops de cap contra aquesta paret que t’han posat...
¿I no s’ha de saltar, aquesta paret?
Si això és així, CiU ha d’apostar clarament pel dret a decidir com a estratègia política i camí de futur. Dret a decidir més en allò que més ens uneix que no pas en el que ens separa. No vull portar Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria. El concert econòmic és un d’aquests temes.
L’Estatut també té prou consens, no?
Evidentment.
Però ha dit que no faria una consulta per rebutjar la sentència del TC a sis mesos de les eleccions. I després? I si vostè fos el president? No l’hauria de convocar?
És probable. I no ho descarto. Però per convocar consultes necessitem que el país se senti fort, que estigui ben guiat, ben governat, que la gent confiï en les seves institucions i se senti orgullosa de la seva catalanitat. I necessitem haver superat la crisi econòmica. Amb un país fort anímicament i econòmicament, que s’hagi aixecat, és molt més fàcil . Amb un país com el que tenim, anímicament trinxat, políticament desconcertat, econòmicament tocat, socialment debilitat... és molt difícil. Hem de remuntar aquesta situació i, en una segona etapa, plantejar el dret a decidir.
¿Les consultes sobiranistes no són ja una resposta a tota aquesta situació?
Són una resposta, però parcial.
¿El TC no s’està convertint en una fàbrica d’independentistes?
No em preocupa que la reacció espanyola generi objectius nacionals més clars, més consciència nacional. Al senyor Montilla sí. El que sí que em preocupa és anar a una divisió profunda de la societat catalana, com voldrien els de fora. Hem de tenir tothom el cap clar: sense perdre els somnis, ni renunciar a res, hem d’evitar errors que desgraciadament hem comès al llarg de la nostra història. I que no ens han portat enlloc. Ara com ara, les majories socials són les que són.
¿Vostè votarà sí quan la consulta sobiranista es faci a Barcelona?
Personalment votaré que sí. Com a formació política, no ho portarem al nostre programa. Sempre hem defensat el dret d’autodeterminació de Catalunya, el dret de Catalunya a decidir el seu futur, però un formació política que aspira a ser majoritària ha de conèixer bé el país. I ara com ara, per fer un referèndum sobre la independència a tot Catalunya no hi ha majoria social.
La situació afavoreix opcions com el Reagrupament, en Laporta...
Segurament. Però no ens enganyem: el Reagrupament s’alimenta sobretot de la frustració i el desengany que ha provocat ERC. I això acaba sumant més o menys el mateix...
I el cas de Laporta?
El cas de Laporta no el comento.
¿El fet de ser president d’un club com el Barça és sinònim d’estar preparat per presidir un govern?
No ho comento.
Per què?
Perquè el senyor Laporta no ha fet cap pas definitiu per anar a les properes eleccions i perquè és president del Barça. Fins que no es presenti no hi ha base per al debat, i no hem de perjudicar el Barça. Com a culer no ho vull fer.
Llegint el llibre de Pilar Rahola La màscara del rei Artur, es treu la impressió que li costa molt de pair el desengany amb ERC. Hores d’ara, ho ha paït?
Absolutament.
I ERC ha canviat?
No ho sé, i no m’hi capficaré. ERC ha donat dues vegades la presidència de la Generalitat al Partit Socialista, tot i estar lligat al PSOE, però no ho critico. Simplement ho constato. Ara, si la pregunta és si Artur Mas té el mínim ànim de revenja cap a ERC o cap algú, la resposta és rotundament no. No ho puc oblidar, però ho dono per arxivat.
¿Això vol dir que no hi ha cap a priori amb ERC per arribar a un acord?
No hi ha cap impediment personal, però sí objectiu. Proposem un govern completament diferent, que no sigui un poti-poti com els tripartits. Catalunya haurà de tenir unes institucions i un govern molt fort, amb projecte i amb una gran capacitat de lideratge i una gran cohesió interior per enfrontar-se a la crisi, amb les seves conseqüències socials, i el que ens ve a sobre nacionalment. Un govern amb ERC no és un govern fort, amb capacitat de lideratge, d’ofensiva, de convicció i de seducció... és un altre poti-poti.
La crisi, el futur de l’autogovern, no justifiquen una entesa CiU-PSC?
Seria un govern parlamentàriament molt fort, però molt neutralitzat en la seva dinàmica interior. Si pactéssim amb els socialistes, quina seria l’actuació del PSC a Madrid? Correríem el risc que un govern amb el PSC, a Madrid, ens deixés amb el cul a les boires.
¿I no és contradictori que vostès pactin els acords contra la crisi amb Zapatero just abans que el PSOE s’alineï amb el PP contra la renovació del TC?
Això és saber identificar quin són els problemes del país, que la gent i les empreses puguin cobrar de l’administració a 30 dies, per exemple. La contradicció seria que nosaltres aquí votéssim una cosa i a Madrid la contrària, com fa el PSC, almenys fins ara. Però, insisteixo, la qüestió no són els pactes, la qüestió és canviar de veritat el model de govern. I els tripartits no funcionen. Crec que una majoria de la societat catalana ho comparteix. Ergo: a les properes eleccions, CiU ha de fer entendre que el que convé ara no és un govern de grans coalicions...
CiU és una gran coalició, no?
Convergència i Unió van juntes a les eleccions. Som dos partits diferents que anem amb un programa, i la gent vota Convergència i vota Unió. A veure si el tripartit té el coratge d’anar junts a les eleccions! Els convido a fer-ho, perquè si després s’han d’ajuntar igualment... I tot això no vol dir que CiU ens tanquem a pactar. No volem ser un govern aïllat. Però no podem ser un tercer poti-poti.
Tornant a la sentència del TC. Vist com ha anat i com va, ¿el millor era no haver reformat l’Estatut?
I si no ho haguéssim fet, quina era l’alternativa? La memòria és curta, però teníem l’Estatut del 79 i el partit que manava, el PP, amb una majoria absoluta que ens tancava totes les portes, ens havia dit que no podíem anar en res més enllà, ni tan sols complir l’Estatut del 79. Quan les coses són necessàries i no surten bé, serveixen per a una cosa: per adonar-te que aquell potser ja no és el camí. Ho constatarem quan tinguem la sentència de l’Estatut.
¿No és el moment ja de convocar les eleccions al Parlament?
Molta gent, i molta gent de CiU, s’expressa en aquest sentit. Però jo no vull fer la sensació que tenim pressa o que jo en tinc per arribar al govern. Si en tingués, ja hi hauria arribat portant al Parlament un determinat esquema que probablement ERC no hauria pogut dir que no. I no ho he fet perquè no vull portar un país a un atzucac per un benefici personal. Però aquesta reflexió l’ha de fer, sobretot, el president de la Generalitat. Jo sé què faria jo.
Les convocaria, doncs?
A sis mesos de les eleccions, si la sentència del TC trinxa l’Estatut, el millor és disposar d’un govern per a quatre anys que es pugui organitzar i defensar. Però a mi no em correspon prendre aquesta decisió.
dimecres 21 d’abril de 2010
2òn CICLE DE CONFERÈNCIES
SEGON CICLE DE CONFERÈNCIES DE FORMACIÓ POLÍTICA
“Catalunya endins. Catalunya enfora.
Catalunya endavant!”
Dilluns 26 d’abril, 3 i 10 de maig del 2010
1a sessió. La identitat nacional de Catalunya.
Quin país hem heretat? Quin país tenim? Quin país voldríem tenir?
Joaquim Ferrer, historiador, Conseller de Cultura (1985-1988).
Jordi Casassas, Catedràtic d’Història Contemporània UB.
Dilluns 26 d’abril, de 19.30 a 21h.
2a sessió. Autonomisme? Federalisme? Sobiranisme?
Independentisme?
Catalunya trenta anys després de la transició.
Jaume Sobrequés, Catedràtic d’Història Contemporània de la UAB.
Joaquim Colominas, Professor de Ciència política URL.
Dilluns 3 de maig, de 19.30 a 21h.
3a sessió. El catalanisme majoritari en el segle XXI.
Les propostes de CiU de futur.
Vicenç Villatoro, periodista i escriptor.
Felip Puig, Secretari general adjunt de Convergència.
Dilluns 10 de maig, de 19.30 a 21h.
PRESENTACIÓ.
Des dels seus orígens, el catalanisme polític ha tingut com objectiu
la defensa d’un projecte polític per a Catalunya (el “Catalunya
endins”), en què la identitat cultural ha estat un element fonamental.
El progrés econòmic i el benestar de les seves persones, i un
sistema de valors propis han format part d’aquest projecte. I també
ha defensat un model d’estat que respectés el caràcter plurilingüe,
pluricultural i plurinacional (ha estat el “Catalunya enfora”).
Quin ha estat el trajecte realitzat des de 1977? Trenta-dos anys
després de la transició democràtica, quin balanç podem fer? Quin
projecte de futur defensem des del catalanisme majoritari que
representa Convergència?
SEGON CICLE DE CONFERÈNCIES DE FORMACIÓ POLÍTICA
"Catalunya endins. Catalunya enfora. Catalunya endavant!”
Cicle de conferències, obert a tota la militància i simpatitzants de Convergència.
Coorganitzen l’Agrupació comarcal L’Hospitalet-Cornellà de Convergència i
l’Institut de Formació de Convergència.
Totes les sessions se celebraran els dilluns de 19.30 A 21h.
Lloc de celebració:
Local de Convergència de L’Hospitalet (Plaça de la Verge de Montserrat, 9).
(Metro Línia 1, FCG, Estació Avinguda Carrilet de L’Hospitalet).
Es prega confirmació a:
formacio@convergencia.cat, o bé al telèfon 93-236.31.00 ext.3224
hospitalet@convergencia.org, o bé al telèfon 93-337.96.43
cornelladellobregat@cdc.cat, o bé al telèfon 93 377.70.13
Per més informació, contactar amb:
Josep Anguera, responsable de formació comarcal L’Hospitalet-Cornellà,
j.anguera.sa@cdc.cat
Joaquim Colominas, responsable Institut de Formació de Convergència,
j.colominas@convergencia.cat
Catalunya endavant!”
Dilluns 26 d’abril, 3 i 10 de maig del 2010
1a sessió. La identitat nacional de Catalunya.
Quin país hem heretat? Quin país tenim? Quin país voldríem tenir?
Joaquim Ferrer, historiador, Conseller de Cultura (1985-1988).
Jordi Casassas, Catedràtic d’Història Contemporània UB.
Dilluns 26 d’abril, de 19.30 a 21h.
2a sessió. Autonomisme? Federalisme? Sobiranisme?
Independentisme?
Catalunya trenta anys després de la transició.
Jaume Sobrequés, Catedràtic d’Història Contemporània de la UAB.
Joaquim Colominas, Professor de Ciència política URL.
Dilluns 3 de maig, de 19.30 a 21h.
3a sessió. El catalanisme majoritari en el segle XXI.
Les propostes de CiU de futur.
Vicenç Villatoro, periodista i escriptor.
Felip Puig, Secretari general adjunt de Convergència.
Dilluns 10 de maig, de 19.30 a 21h.
PRESENTACIÓ.
Des dels seus orígens, el catalanisme polític ha tingut com objectiu
la defensa d’un projecte polític per a Catalunya (el “Catalunya
endins”), en què la identitat cultural ha estat un element fonamental.
El progrés econòmic i el benestar de les seves persones, i un
sistema de valors propis han format part d’aquest projecte. I també
ha defensat un model d’estat que respectés el caràcter plurilingüe,
pluricultural i plurinacional (ha estat el “Catalunya enfora”).
Quin ha estat el trajecte realitzat des de 1977? Trenta-dos anys
després de la transició democràtica, quin balanç podem fer? Quin
projecte de futur defensem des del catalanisme majoritari que
representa Convergència?
SEGON CICLE DE CONFERÈNCIES DE FORMACIÓ POLÍTICA
"Catalunya endins. Catalunya enfora. Catalunya endavant!”
Cicle de conferències, obert a tota la militància i simpatitzants de Convergència.
Coorganitzen l’Agrupació comarcal L’Hospitalet-Cornellà de Convergència i
l’Institut de Formació de Convergència.
Totes les sessions se celebraran els dilluns de 19.30 A 21h.
Lloc de celebració:
Local de Convergència de L’Hospitalet (Plaça de la Verge de Montserrat, 9).
(Metro Línia 1, FCG, Estació Avinguda Carrilet de L’Hospitalet).
Es prega confirmació a:
formacio@convergencia.cat, o bé al telèfon 93-236.31.00 ext.3224
hospitalet@convergencia.org, o bé al telèfon 93-337.96.43
cornelladellobregat@cdc.cat, o bé al telèfon 93 377.70.13
Per més informació, contactar amb:
Josep Anguera, responsable de formació comarcal L’Hospitalet-Cornellà,
j.anguera.sa@cdc.cat
Joaquim Colominas, responsable Institut de Formació de Convergència,
j.colominas@convergencia.cat
dimarts 20 d’abril de 2010
FW: Butlletí FEHC 20 abril 2010
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Hotmail: Powerful Free email with security by Microsoft. Get it now.
AL 2013 RIPOLL SERÀ LA CAPITAL CULTURAL DE CATALUNYA
Ripoll serà la Capital de la Cultura Catalana 2013
La població de Ripoll ha estat escollida Capital de la Cultura Catalana 2013, amb una programació que girarà al voltant de la condició de la ciutat com a "bressol de Catalunya", segons ha informat el president de l'organització Capital de la Cultura Catalana (CCC), Xavier Tudela. Serà la desena ciutat que ostenta el títol.
Els tres eixos bàsics se centraran en monuments i figures històriques emblemàtiques (el Monestir, Guifré el Pilós, l'Abat Oliba i l'Scriptorium), en la indústria del ferro (claus, reixes, i armes de foc) i en la importància de la indústria tèxtil, a través de les colònies industrials. A partir d'aquests eixos la capital de la comarca del Ripollès projectarà la cultura, la identitat i les tradicions catalanes a través de la història mil·lenària del municipi.
Ripoll serà així la desena ciutat a participar en el programa. Des del 2004 han estat escollides Capital de la Cultura Catalana Banyoles, Esparreguera, Amposta, Lleida, Perpinyà i Figueres. Badalona ostenta el títol aquest any, Escaldes-Engordany (Andorra) recollirà el testimoni el 2011, i el 2012 ho farà Tarragona.
josep anguera i sáez
mail: josep@anguera.cat
blog: http://josep.anguera.cat
Your E-mail and More On-the-Go. Get Windows Live Hotmail Free. Sign up now.
dilluns 19 d’abril de 2010
FW: Butlletí FEHC 16 abril 2010
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Hotmail: Trusted email with powerful SPAM protection. Sign up now.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)