 | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Hotmail: Free, trusted and rich email service. Get it now.
dimarts 23 de febrer de 2010
FW: Butlletí FEHC 23 febrer 2010
Hotmail: Free, trusted and rich email service. Get it now.
dilluns 22 de febrer de 2010
EXTRET DE DIARI ABC EDICIÓ CATALUNYA D'AVUI DIA 22-022010
Artur Mas no admite críticas
Lunes , 22-02-10EL MENTIDERO
ENTRA dentro de la más pura lógica que el presidente José Montilla se enojara con el conseller de Educación, Ernest Maragall, por explicitar públicamente sus críticas a la gestión del Govern. Lo que no es tan razonable es que el líder de CiU, Artur Mas, se enerve porque, en una conversación privada, una diputada de su grupo parlamentario le exprese objecciones a su discurso. Efectivamente, no sólo en el tripartito hay discrepancias internas.
Hace unos días, la diputada y concejal de CiU en L´Hospitalet de Llobregat (Barcelona), Meritxell Borràs, expresó a Mas sus dudas respecto a la oportunidad de que la federación defienda el despido libre. Porque, no nos engañemos, la «flexibilidad laboral» a la que ha hecho referencia el candidato nacionalista en algunas ocasiones no deja de ser uno de esos eufemismos que utiliza CDC para disimular su soberanismo -«derecho a decidir»- o sus similitudes económicas con el PP. Aunque, en materia de indemnizaciones por despido, algunas propuestas nacionalistas son más estrictas que las presentadas por Mariano Rajoy durante su reciente visita a Barcelona.
Por cierto, que mientras los socialistas catalanes esconden al presidente José Luis Rodríguez Zapatero -de momento, ni está ni se le espera en Cataluña-, el líder popular se prodiga en esta comunidad, donde el pasado viernes probó el famoso pollo de pata azul en un restaurante de El Prat de Llobregat y se dejó besuquear por una vecina que, aseguraba, le encuentra más guapo al natural que en la televisión.
A lo que iba. Borràs es portavoz de CiU en un municipio donde predomina la clase trabajadora y de ahí, la necesidad de la concejal de adecuar el discurso convergente a esas circunstancias. Tampoco es tan extravagante que la encargada de asuntos laborales en el grupo parlamentario transmita a Artur Mas su opinión al respecto. Pero al líder nacionalista no le gustó nada el comentario de Borràs y, según me cuentan, la respuesta no fue agradable.
Sorprende que el líder nacionalista sea tan terco en algunas propuestas laborales y relativice otras. Hasta donde yo sé, la defensa de los empresarios emprendedores y autónomos era uno de los caballos de batalla convergente, pero CiU insiste ahora en defender en el Parlament propuestas para conciliar la vida laboral y familiar de los funcionarios públicos. A no ser que tenga razón un avispado dirigente popular y la iniciativa busque el voto de esos miles empleados de la función pública colocados en su día por el Gobierno de CiU.
SR. MAS, S'EQUIVOCA
Cal felicitar molt fermament a la Meritxell Borrás,persona que a part de ésser líder polític a l'Hospitalet, dins de Convergència, es una bona amiga i ella sap que a part de diferents formes de pensar en algunes coses, admiro profundament i en sóc fidel servidor.
La Meritxell, persona que sempre es fa escoltar, si estigui o no d'acord amb ella, es una dona de fermes conviccions, no arronsa el cap, i per tant quan va discrepar, estic segur que ho va fer-ho totalment convençuda, ella veina de l'Hospitalet, veu com ningú el problema de l'atur, ha fet territori com pocs anant a visitar epreses en crissis i treballadors afectats per ERES, EROS o simplement acomiadats, es a dir viu la ralitat laboral i industrial a diari i a més es una persona amb consciència i voluntat de servei, virtuts que manca en molts polítics i ella en va plena.
Sr. Más sóc militant de Convergència, discrepo de vostè en aquest fet, li demano que no sigui aquesta la manera de generar noves actituds i noves esperançes dins de nostre partit, doncs de ser-ho molts de la nostre gent, simpatitzants i votants, podrien dubtar de la nostra honestitat, integritat i responsabilitat.
Sempre he entés que liderar equival a tenir esperit de sevei per a tothom.
La Meritxell Borrás és un gran exemple, Sr. Más prenguin nota
Lunes , 22-02-10EL MENTIDERO
ENTRA dentro de la más pura lógica que el presidente José Montilla se enojara con el conseller de Educación, Ernest Maragall, por explicitar públicamente sus críticas a la gestión del Govern. Lo que no es tan razonable es que el líder de CiU, Artur Mas, se enerve porque, en una conversación privada, una diputada de su grupo parlamentario le exprese objecciones a su discurso. Efectivamente, no sólo en el tripartito hay discrepancias internas.
Hace unos días, la diputada y concejal de CiU en L´Hospitalet de Llobregat (Barcelona), Meritxell Borràs, expresó a Mas sus dudas respecto a la oportunidad de que la federación defienda el despido libre. Porque, no nos engañemos, la «flexibilidad laboral» a la que ha hecho referencia el candidato nacionalista en algunas ocasiones no deja de ser uno de esos eufemismos que utiliza CDC para disimular su soberanismo -«derecho a decidir»- o sus similitudes económicas con el PP. Aunque, en materia de indemnizaciones por despido, algunas propuestas nacionalistas son más estrictas que las presentadas por Mariano Rajoy durante su reciente visita a Barcelona.
Por cierto, que mientras los socialistas catalanes esconden al presidente José Luis Rodríguez Zapatero -de momento, ni está ni se le espera en Cataluña-, el líder popular se prodiga en esta comunidad, donde el pasado viernes probó el famoso pollo de pata azul en un restaurante de El Prat de Llobregat y se dejó besuquear por una vecina que, aseguraba, le encuentra más guapo al natural que en la televisión.
A lo que iba. Borràs es portavoz de CiU en un municipio donde predomina la clase trabajadora y de ahí, la necesidad de la concejal de adecuar el discurso convergente a esas circunstancias. Tampoco es tan extravagante que la encargada de asuntos laborales en el grupo parlamentario transmita a Artur Mas su opinión al respecto. Pero al líder nacionalista no le gustó nada el comentario de Borràs y, según me cuentan, la respuesta no fue agradable.
Sorprende que el líder nacionalista sea tan terco en algunas propuestas laborales y relativice otras. Hasta donde yo sé, la defensa de los empresarios emprendedores y autónomos era uno de los caballos de batalla convergente, pero CiU insiste ahora en defender en el Parlament propuestas para conciliar la vida laboral y familiar de los funcionarios públicos. A no ser que tenga razón un avispado dirigente popular y la iniciativa busque el voto de esos miles empleados de la función pública colocados en su día por el Gobierno de CiU.
SR. MAS, S'EQUIVOCA
Cal felicitar molt fermament a la Meritxell Borrás,persona que a part de ésser líder polític a l'Hospitalet, dins de Convergència, es una bona amiga i ella sap que a part de diferents formes de pensar en algunes coses, admiro profundament i en sóc fidel servidor.
La Meritxell, persona que sempre es fa escoltar, si estigui o no d'acord amb ella, es una dona de fermes conviccions, no arronsa el cap, i per tant quan va discrepar, estic segur que ho va fer-ho totalment convençuda, ella veina de l'Hospitalet, veu com ningú el problema de l'atur, ha fet territori com pocs anant a visitar epreses en crissis i treballadors afectats per ERES, EROS o simplement acomiadats, es a dir viu la ralitat laboral i industrial a diari i a més es una persona amb consciència i voluntat de servei, virtuts que manca en molts polítics i ella en va plena.
Sr. Más sóc militant de Convergència, discrepo de vostè en aquest fet, li demano que no sigui aquesta la manera de generar noves actituds i noves esperançes dins de nostre partit, doncs de ser-ho molts de la nostre gent, simpatitzants i votants, podrien dubtar de la nostra honestitat, integritat i responsabilitat.
Sempre he entés que liderar equival a tenir esperit de sevei per a tothom.
La Meritxell Borrás és un gran exemple, Sr. Más prenguin nota
dissabte 20 de febrer de 2010
FW: Butlletí 19 febrer 2010
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Hotmail: Powerful Free email with security by Microsoft. Get it now.
dijous 18 de febrer de 2010
PARLAMENT - AJUNTAMENT, AJUNTAMENT - PARLAMENT ............
Quin dilema, ahir hem deia un bon amic, “el meu avi, que no tenia estudis, però tenia el cap molt ben moblat, sempre deia que’ls polítics, per molt que diguin un dels altres, es passen sempre el porró”, quina raó!!!!!.
S’acosten eleccions, tots els polítics es van posicionant per estar a primera línea i no perdre el “status” que tenen actualment.
Hi ha un fet però que tots els partits polítics deurien de tenir en compte, per el bé dels ciutadans i dels propis protagonistes ara que tots hauran de fer territori, per donar a conèixer els seus programes i la seva feina feta en la legislatura finalitzada.
No dubto pas de la seva capacitat de treball, però un fet ha de canviar, i ha de canviar de totes totes per el bé de la ciutadania i per el bé del que podríem anomenar regeneracionisme polític, no es pot estar a ofici i repicar campanes, que vull dir amb això?, doncs molt clar, no es pot estar a l’Ajuntament, com batlle o regidor i estar al Parlament, una de dos o estem a un lloc o estem a un altre, els dos llocs a la vegada NO, en els dos llocs a la vegada no es pot complir amb les feixugues tasques que comporta, a ben segur no es donarà a la ciutadania el que del polític s’espera.
Un polític dedicat a l’Ajuntament, forma part de diverses comissions, consells comarcals, àrees metropolitanes, empreses municipals, etc., aquest formar part de diverses àrees municipals, l’obliguen a dedicar moltes hores i hem dona d’impressió que fan de mal compaginar.
A més, crec molt important que qualsevol polític dedicat a la vida municipal, s’ha d’acostar als seus veïns, ha d’estar en comunicació directe amb ells, no sols ha de fer política de despatx, de corporació metropolitana, si no que a més, ha de fer carrer, visites a AA.VV., entitats cíviques i conèixer de primera mà, sense esperar que vagin al seu despatx a explicar-li els problemes veïnals o ciutadans en general, crec que aquesta deu ésser la seva fita i el seu únic treball.
La del polític parlamentari, tot i el seu deure d’estar al costat del poble, la seva fita es legislar, controlar si està a l’oposició i formar part de les comissions parlamentàries, tasca de per si dura, feixuga, plena d’entrebancs i que cal estar amatent en tot moment.
La compaginació de les dues tasques a la vegada, Ajuntament – Parlament, sols porta en molts de casos a no complir com cal en la seva tasca, no es el mateix legislar que administrar, en un sentit genèric es clar, uns deuen vetllar pel dia a dia dels seus veïns, els altres de manera transversal, han de vetllar per la ciutadania del país, es molta la diferència política entre uns i altres, i caldria per part de qui exerceixen els dos càrrecs a la vegada que fent un exercici d’humilitat, a les properes eleccions renunciessin a un dels dos desprès d’haver fet un examen de consciència per veure a quin no han donat el que els seus votants esperaven d’ells.
A ben segur que de fer-ho, la seva vida privada s’enriquirà i donarà a nivell polític, una major productivitat i riquesa intel•lectual en benefici dels veïns del poble, vil•la o ciutat per una banda i per l’altra a la ciutadania del país.
Així doncs, no crec que sigui demanar massa que aquesta feixuga professió de polític, ens porti a l’excel•lència del treball ben fet, però cal que tots reflexionin a on poden donar el millor, estic segur que els dos llocs a la vegada sols serveix per perdre capacitat de treball i el nostre malmès país no es pot permetre aquest luxe, tots esperem molt dels nostres polítics, de les persones que anomenem líders, aquests que ens fan millor el dia a dia.
Serà una de les maneres que la ciutadania en general –local o de país – vegi que les coses es fan ben fetes, que cadascú està per la feina que ha d’estar i així es podran acostar més a la ciutadania, explicant els seu treball quotidià. I a ben segur a més els quedaran més hores lliures per la seva vida privada o per estar amb contacte directe amb la ciutadania.
Prego una reflexió a tots els polítics sobre aquest tema.
S’acosten eleccions, tots els polítics es van posicionant per estar a primera línea i no perdre el “status” que tenen actualment.
Hi ha un fet però que tots els partits polítics deurien de tenir en compte, per el bé dels ciutadans i dels propis protagonistes ara que tots hauran de fer territori, per donar a conèixer els seus programes i la seva feina feta en la legislatura finalitzada.
No dubto pas de la seva capacitat de treball, però un fet ha de canviar, i ha de canviar de totes totes per el bé de la ciutadania i per el bé del que podríem anomenar regeneracionisme polític, no es pot estar a ofici i repicar campanes, que vull dir amb això?, doncs molt clar, no es pot estar a l’Ajuntament, com batlle o regidor i estar al Parlament, una de dos o estem a un lloc o estem a un altre, els dos llocs a la vegada NO, en els dos llocs a la vegada no es pot complir amb les feixugues tasques que comporta, a ben segur no es donarà a la ciutadania el que del polític s’espera.
Un polític dedicat a l’Ajuntament, forma part de diverses comissions, consells comarcals, àrees metropolitanes, empreses municipals, etc., aquest formar part de diverses àrees municipals, l’obliguen a dedicar moltes hores i hem dona d’impressió que fan de mal compaginar.
A més, crec molt important que qualsevol polític dedicat a la vida municipal, s’ha d’acostar als seus veïns, ha d’estar en comunicació directe amb ells, no sols ha de fer política de despatx, de corporació metropolitana, si no que a més, ha de fer carrer, visites a AA.VV., entitats cíviques i conèixer de primera mà, sense esperar que vagin al seu despatx a explicar-li els problemes veïnals o ciutadans en general, crec que aquesta deu ésser la seva fita i el seu únic treball.
La del polític parlamentari, tot i el seu deure d’estar al costat del poble, la seva fita es legislar, controlar si està a l’oposició i formar part de les comissions parlamentàries, tasca de per si dura, feixuga, plena d’entrebancs i que cal estar amatent en tot moment.
La compaginació de les dues tasques a la vegada, Ajuntament – Parlament, sols porta en molts de casos a no complir com cal en la seva tasca, no es el mateix legislar que administrar, en un sentit genèric es clar, uns deuen vetllar pel dia a dia dels seus veïns, els altres de manera transversal, han de vetllar per la ciutadania del país, es molta la diferència política entre uns i altres, i caldria per part de qui exerceixen els dos càrrecs a la vegada que fent un exercici d’humilitat, a les properes eleccions renunciessin a un dels dos desprès d’haver fet un examen de consciència per veure a quin no han donat el que els seus votants esperaven d’ells.
A ben segur que de fer-ho, la seva vida privada s’enriquirà i donarà a nivell polític, una major productivitat i riquesa intel•lectual en benefici dels veïns del poble, vil•la o ciutat per una banda i per l’altra a la ciutadania del país.
Així doncs, no crec que sigui demanar massa que aquesta feixuga professió de polític, ens porti a l’excel•lència del treball ben fet, però cal que tots reflexionin a on poden donar el millor, estic segur que els dos llocs a la vegada sols serveix per perdre capacitat de treball i el nostre malmès país no es pot permetre aquest luxe, tots esperem molt dels nostres polítics, de les persones que anomenem líders, aquests que ens fan millor el dia a dia.
Serà una de les maneres que la ciutadania en general –local o de país – vegi que les coses es fan ben fetes, que cadascú està per la feina que ha d’estar i així es podran acostar més a la ciutadania, explicant els seu treball quotidià. I a ben segur a més els quedaran més hores lliures per la seva vida privada o per estar amb contacte directe amb la ciutadania.
Prego una reflexió a tots els polítics sobre aquest tema.
divendres 12 de febrer de 2010
FW: Butlletí FEHC 12 febrer 2010
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Si no vols rebre més correus electrònics de la Fundació, envia si us plau un missatge a info@histocat.cat | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Hotmail: Free, trusted and rich email service. Get it now.
extret del diari digital EL CONFIDENCIAL
Si John Moody levantara la cabeza, tendría dos opciones. La primera, pedir la cuenta en la compañía que él mismo fundó hace poco más de un siglo para calificar los bonos emitidos por los ferrocarriles de EEUU. La segunda, fumarse un puro y repanchigarse en un butacón de orejeras imaginando cómo crece la cuenta corriente. Hay una tercera opción, probablemente la más remota. Recogerse en algún cenobio, lo cual para un emprendedor como él hubiera sido una tortura.
Cualquiera de las tres soluciones sería una respuesta coherente al hecho de que Moody’s (y también Fitcht) decidieran este miércoles mantener la triple A para las emisiones del Reino de España. No son ganas de fastidiar, pero se aplica la misma calificación cuando la economía tenía superávit presupuestario del 2% (año 2007) que cuando el déficit fiscal representa el 11,4% del PIB (año 2009). O la primera calificación era injusta por rácana o la segunda no vale por generosa, pero ambas no pueden ser posibles si se analiza un mismo país con tan sólo dos años de diferencia, y en el que el desempleo ha pasado del 8% a casi el 20% en apenas un bienio. Claro está, a no ser que el trabajo de quienes escudriñan la solvencia de las emisiones soberanas se haya convertido en un corta y pega sin valor analítico.
Se dirá que Moody`s no tiene sólo en cuenta el déficit presupuestario a la hora de hacer sus calificaciones. Y es verdad. Sería injusto valorar la economía de un país únicamente a la luz del desequilibrio fiscal. Y por eso se supone que sus analistas habrán escarbado en el futuro más inmediato. ¿Y qué dice ese futuro? Pues que en 2010 la economía seguirá en recesión (-0,3%, según el Gobierno), lo cual no parece el camino más recto para reducir el déficit público, mientras que el paro continuará desbocado: alrededor de un 20% de la población activa. Es decir, ni más ni menos que dos veces y media por encima de cuando Moody´s asignaba la triple A al Reino de España. Como se ve, algo ha cambiado en la economía española. Pero no para Moody´s.
También se podrá decir que pelillos a la mar. Que el Gobierno se ha puesto las pilas y que ahora va a reconducir la situación. Ya se sabe, el recorte de los 50.000 millones de euros. Crece de nuevo el desasosiego. El consenso de los expertos (no un grupo de amiguetes, sino quince institutos de coyuntura) calcula que este año el déficit presupuestario se situará en el 10,5% del PIB. A años luz de cuando Moody´s concedía la triple A al Reino de España.
Muchos pensarán que esos son tonterías. Que España es un país serio, como sostiene Zapatero, y que su nivel de deuda pública es muy inferior al europeo (20 puntos). Este país, por lo tanto, tiene derecho a permanecer un año más en el Olimpo de la solvencia. Es verdad, pero sólo a medias. En 2007, el endeudamiento público representaba apenas el 36,1% del PIB, según datos de la Comisión Europea, pero para el año 2010 el propio Gobierno español reconoce ya un 65,9%. ¿Qué quiere decir esto? Pues que en apenas un trienio habrá aumentado un esplendido 82,5%. Como se ve, pecata minuta.
La carrera de la deuda
Sigamos con las comparaciones. Como se sabe, Moody´s y otras agencias de calificación han puesto sus ojos sobre Grecia, y con razón. Las cuenta públicas helenas son una ruina y para más inri los sucesores de Homero y herederos de los padres de la ética han engañado a Eurostat. ¿Pero cuánto ha crecido el endeudamiento heleno en el mismo periodo? Pues mucho menos que en el caso español. Veamos. En el año 2007, la deuda pública de Grecia se situaba en el 95,6% del PIB, mientras que en el 2010 alcanzará un 124,9% del producto Interior bruto. Es decir, un crecimiento del 30,6% en un trienio, casi la tercera parte que el caso español ¿Mucho o poco? Desde luego que mucho, pero bastante menos que en la piel de toro.
Es verdad que el punto de partida de España es muy inferior al de Grecia, y por eso no tiene sentido hacer comparaciones mecánicas, pero no hay duda de que en ambos casos se han encendido las luces rojas del endeudamiento.
No se trata de un asunto menor para España. En 2008, el servicio de la deuda representaba apenas el 1,2% del PIB. Como se ve un porcentaje pequeño y sostenible en el tiempo. Lo malo es que para 2013 el propio Gobierno reconoce en su actualizado Programa de Estabilidad que llegará al 3,1% del PIB. O lo que es lo mismo, unos 30.000 millones de euros, casi el triple que al comenzar la crisis. Por supuesto, siempre que no se disparen los tipos de interés en la eurozona al calor de una recuperación robusta, porque de lo contrario, más leña al fuego.
¿Qué quiere decir esto? Pues ni más ni menos que si se mantiene una tasa de desempleo cercana al 20% hasta ese año, como sostienen los institutos de coyuntura, este país tendrá que destinar cada ejercicio un 6% de su riqueza a financiar dos partidas intocables en el presupuesto: los intereses de la deuda y el desempleo. Dinero sagrado que hay que pagar religiosamente. O lo que es lo mismo, unos 60.000 millones de euros.
Grecia no es como España, desde luego, pero tampoco España es como Grecia en términos de desempleo. Es bastante peor. La tasa de paro griega es justamente la mitad que la española: un 9% en 2009 y un 10,2% en 2010. No son estimaciones del Gobierno heleno, que ya se sabe que siempre barre para casa, sino de la Comisión Europea.
¿Y el déficit público?, se dirá. España es mejor que Grecia. Es verdad, pero por poco, y si eliminamos el componente cíclico del desfase entre gastos e ingresos y nos quedamos con el llamado déficit estructural, las diferencias siguen siendo escasas. En 2009, Grecia cerró con un desequilibrio macroeconómico equivalente al 12,7% del PIB, es decir, 1,4 puntos por encima del español. Mientras que este año, y según las previsiones de los expertos, el déficit español se situará en el -10,5% del PIB, por debajo del -12,2 puntos heleno. Esto quiere decir, ni más ni menos, que ninguno de los dos países corregirá sus desequilibrios fiscales de forma contundente a lo largo de este ejercicio.
España, una cuestión de caza mayor
La pregunta que cabe hacerse, por lo tanto, es obvia. ¿Y por qué los mercados atacan a Grecia y no a España? Al menos con la misma determinación. Simplemente por una cuestión de tamaño. España, que representa alrededor del 12% del PIB europea, es caza mayor, y las cuentas públicas griegas son digeribles. Un par de datos ilustra mejor que ninguna otra cosa la distancia entre ambas economías. El Tesoro griego emitirá este año para financiar su déficit poco más de 50.000 millones de euros. Desde luego una cantidad importante, pero en todo caso muy inferior a los 223.000 millones largos que necesitará el Tesoro español para cubrir las necesidades de financiación de la economía.
O dicho con otras palabras, mientras que Grecia acabará este año con una deuda cercana a los 290.000 millones de euros, España cerrará el curso con un pasivo (en términos de Protocolo de Déficit Excesivo) superior a los 555.000 millones de euros. Porque si hablamos del endeudamiento total (incluyendo los activos financieros que emiten las empresas y entes públicos y que no computan en términos de Maastricht) se estaría hablando de más de 700.000 millones de euros. En este caso, el tamaño sí importa, Con España se corre riesgo sistémico y con Grecia no. Y por eso los gobiernos (léase Francia y Alemania) confían en que por el momento sean suficientes los llamamientos políticos.Grecia (el 3% de la eurozona) no es realmente el problema. El problema se llama España, y luego el resto de países. Exactamente igual que ocurrió tras el 'no' danés a Europa y que a la postre se llevó por delante el Sistema Monetario Europeo. Y Dinamarca era -y es- más pequeña que Grecia.
Lo relevante, por lo tanto, no es el stock de deuda, sino su evolución, porque de lo contrario Italia y Bélgica, con endeudamientos que superan el 100% del PIB, hubieran sucumbido ante los ataques de los especuladores, y su diferencial con el bono alemán se mantiene básicamente igual pese a la tormenta en los mercados de renta fija.
-'Pero España tiene un stock de deuda muy inferior al griego', se dirá. Y es verdad. Letonia o Lituania también lo tienen respecto de Alemania, pero ningún inversor abandonaría Berlín para poner su dinero en los países bálticos salvo que quiera jugarse el empleo. La salud financiera de un país no es una fotografía fija, sino dinámica. Lo relevante es su ritmo de deterioro. Y en esto a España sólo le gana Rusia.
Por eso, precisamente, Merkel y Sarkozy han decidido actuar. No sólo para salvar a Grecia -que también- sino sobre todo para poner fuera de peligro a Alemania y Francia, que como en los Diez Negritos de Agatha Christie, temen que sus economías acaben arrastradas por el tsunami en los mercados de deuda. Y España, en este mercado, y por su tamaño, es pieza esencial. Es la segunda línea defensiva contra la voracidad de los mercados, paradójicamente regados con el abundante dinero barato que les ha prestado el BCE. Y para mantener esa línea Maginot era necesario que las agencias de calificación (los únicos agentes económicos indultadas por los gobiernos en esta refriega del capitalismo, -¿por qué será?), siguieran mirando como si los fundamentos económicos fueran los del año 2007. Si el bueno de John Moody levantara la cabeza.
Cualquiera de las tres soluciones sería una respuesta coherente al hecho de que Moody’s (y también Fitcht) decidieran este miércoles mantener la triple A para las emisiones del Reino de España. No son ganas de fastidiar, pero se aplica la misma calificación cuando la economía tenía superávit presupuestario del 2% (año 2007) que cuando el déficit fiscal representa el 11,4% del PIB (año 2009). O la primera calificación era injusta por rácana o la segunda no vale por generosa, pero ambas no pueden ser posibles si se analiza un mismo país con tan sólo dos años de diferencia, y en el que el desempleo ha pasado del 8% a casi el 20% en apenas un bienio. Claro está, a no ser que el trabajo de quienes escudriñan la solvencia de las emisiones soberanas se haya convertido en un corta y pega sin valor analítico.
Se dirá que Moody`s no tiene sólo en cuenta el déficit presupuestario a la hora de hacer sus calificaciones. Y es verdad. Sería injusto valorar la economía de un país únicamente a la luz del desequilibrio fiscal. Y por eso se supone que sus analistas habrán escarbado en el futuro más inmediato. ¿Y qué dice ese futuro? Pues que en 2010 la economía seguirá en recesión (-0,3%, según el Gobierno), lo cual no parece el camino más recto para reducir el déficit público, mientras que el paro continuará desbocado: alrededor de un 20% de la población activa. Es decir, ni más ni menos que dos veces y media por encima de cuando Moody´s asignaba la triple A al Reino de España. Como se ve, algo ha cambiado en la economía española. Pero no para Moody´s.
También se podrá decir que pelillos a la mar. Que el Gobierno se ha puesto las pilas y que ahora va a reconducir la situación. Ya se sabe, el recorte de los 50.000 millones de euros. Crece de nuevo el desasosiego. El consenso de los expertos (no un grupo de amiguetes, sino quince institutos de coyuntura) calcula que este año el déficit presupuestario se situará en el 10,5% del PIB. A años luz de cuando Moody´s concedía la triple A al Reino de España.
Muchos pensarán que esos son tonterías. Que España es un país serio, como sostiene Zapatero, y que su nivel de deuda pública es muy inferior al europeo (20 puntos). Este país, por lo tanto, tiene derecho a permanecer un año más en el Olimpo de la solvencia. Es verdad, pero sólo a medias. En 2007, el endeudamiento público representaba apenas el 36,1% del PIB, según datos de la Comisión Europea, pero para el año 2010 el propio Gobierno español reconoce ya un 65,9%. ¿Qué quiere decir esto? Pues que en apenas un trienio habrá aumentado un esplendido 82,5%. Como se ve, pecata minuta.
La carrera de la deuda
Sigamos con las comparaciones. Como se sabe, Moody´s y otras agencias de calificación han puesto sus ojos sobre Grecia, y con razón. Las cuenta públicas helenas son una ruina y para más inri los sucesores de Homero y herederos de los padres de la ética han engañado a Eurostat. ¿Pero cuánto ha crecido el endeudamiento heleno en el mismo periodo? Pues mucho menos que en el caso español. Veamos. En el año 2007, la deuda pública de Grecia se situaba en el 95,6% del PIB, mientras que en el 2010 alcanzará un 124,9% del producto Interior bruto. Es decir, un crecimiento del 30,6% en un trienio, casi la tercera parte que el caso español ¿Mucho o poco? Desde luego que mucho, pero bastante menos que en la piel de toro.
Es verdad que el punto de partida de España es muy inferior al de Grecia, y por eso no tiene sentido hacer comparaciones mecánicas, pero no hay duda de que en ambos casos se han encendido las luces rojas del endeudamiento.
No se trata de un asunto menor para España. En 2008, el servicio de la deuda representaba apenas el 1,2% del PIB. Como se ve un porcentaje pequeño y sostenible en el tiempo. Lo malo es que para 2013 el propio Gobierno reconoce en su actualizado Programa de Estabilidad que llegará al 3,1% del PIB. O lo que es lo mismo, unos 30.000 millones de euros, casi el triple que al comenzar la crisis. Por supuesto, siempre que no se disparen los tipos de interés en la eurozona al calor de una recuperación robusta, porque de lo contrario, más leña al fuego.
¿Qué quiere decir esto? Pues ni más ni menos que si se mantiene una tasa de desempleo cercana al 20% hasta ese año, como sostienen los institutos de coyuntura, este país tendrá que destinar cada ejercicio un 6% de su riqueza a financiar dos partidas intocables en el presupuesto: los intereses de la deuda y el desempleo. Dinero sagrado que hay que pagar religiosamente. O lo que es lo mismo, unos 60.000 millones de euros.
Grecia no es como España, desde luego, pero tampoco España es como Grecia en términos de desempleo. Es bastante peor. La tasa de paro griega es justamente la mitad que la española: un 9% en 2009 y un 10,2% en 2010. No son estimaciones del Gobierno heleno, que ya se sabe que siempre barre para casa, sino de la Comisión Europea.
¿Y el déficit público?, se dirá. España es mejor que Grecia. Es verdad, pero por poco, y si eliminamos el componente cíclico del desfase entre gastos e ingresos y nos quedamos con el llamado déficit estructural, las diferencias siguen siendo escasas. En 2009, Grecia cerró con un desequilibrio macroeconómico equivalente al 12,7% del PIB, es decir, 1,4 puntos por encima del español. Mientras que este año, y según las previsiones de los expertos, el déficit español se situará en el -10,5% del PIB, por debajo del -12,2 puntos heleno. Esto quiere decir, ni más ni menos, que ninguno de los dos países corregirá sus desequilibrios fiscales de forma contundente a lo largo de este ejercicio.
España, una cuestión de caza mayor
La pregunta que cabe hacerse, por lo tanto, es obvia. ¿Y por qué los mercados atacan a Grecia y no a España? Al menos con la misma determinación. Simplemente por una cuestión de tamaño. España, que representa alrededor del 12% del PIB europea, es caza mayor, y las cuentas públicas griegas son digeribles. Un par de datos ilustra mejor que ninguna otra cosa la distancia entre ambas economías. El Tesoro griego emitirá este año para financiar su déficit poco más de 50.000 millones de euros. Desde luego una cantidad importante, pero en todo caso muy inferior a los 223.000 millones largos que necesitará el Tesoro español para cubrir las necesidades de financiación de la economía.
O dicho con otras palabras, mientras que Grecia acabará este año con una deuda cercana a los 290.000 millones de euros, España cerrará el curso con un pasivo (en términos de Protocolo de Déficit Excesivo) superior a los 555.000 millones de euros. Porque si hablamos del endeudamiento total (incluyendo los activos financieros que emiten las empresas y entes públicos y que no computan en términos de Maastricht) se estaría hablando de más de 700.000 millones de euros. En este caso, el tamaño sí importa, Con España se corre riesgo sistémico y con Grecia no. Y por eso los gobiernos (léase Francia y Alemania) confían en que por el momento sean suficientes los llamamientos políticos.Grecia (el 3% de la eurozona) no es realmente el problema. El problema se llama España, y luego el resto de países. Exactamente igual que ocurrió tras el 'no' danés a Europa y que a la postre se llevó por delante el Sistema Monetario Europeo. Y Dinamarca era -y es- más pequeña que Grecia.
Lo relevante, por lo tanto, no es el stock de deuda, sino su evolución, porque de lo contrario Italia y Bélgica, con endeudamientos que superan el 100% del PIB, hubieran sucumbido ante los ataques de los especuladores, y su diferencial con el bono alemán se mantiene básicamente igual pese a la tormenta en los mercados de renta fija.
-'Pero España tiene un stock de deuda muy inferior al griego', se dirá. Y es verdad. Letonia o Lituania también lo tienen respecto de Alemania, pero ningún inversor abandonaría Berlín para poner su dinero en los países bálticos salvo que quiera jugarse el empleo. La salud financiera de un país no es una fotografía fija, sino dinámica. Lo relevante es su ritmo de deterioro. Y en esto a España sólo le gana Rusia.
Por eso, precisamente, Merkel y Sarkozy han decidido actuar. No sólo para salvar a Grecia -que también- sino sobre todo para poner fuera de peligro a Alemania y Francia, que como en los Diez Negritos de Agatha Christie, temen que sus economías acaben arrastradas por el tsunami en los mercados de deuda. Y España, en este mercado, y por su tamaño, es pieza esencial. Es la segunda línea defensiva contra la voracidad de los mercados, paradójicamente regados con el abundante dinero barato que les ha prestado el BCE. Y para mantener esa línea Maginot era necesario que las agencias de calificación (los únicos agentes económicos indultadas por los gobiernos en esta refriega del capitalismo, -¿por qué será?), siguieran mirando como si los fundamentos económicos fueran los del año 2007. Si el bueno de John Moody levantara la cabeza.
dimecres 10 de febrer de 2010
L'explosió de la geometria variable José Antich - DIRECTOR - 10/02/2010 José Antich (EXTRET DEL DIARI DIGITAL EN CATALÀ DE LA VANGUARDIA)
DIU el refrany que a gos flac tot són puces, i de ben segur que molts socialistes han de pensar que així és al comprovar com l'oposició era capaç de donar-li tot un rebolcada parlamentari en aprovar una proposició no de llei del Partit Popular perquè el Govern redueixi un 25% el nombre d'alts càrrecs.
Encara que en la tradició parlamentària espanyola hi ha una llarga trajectòria d'incompliment dels acords que s'aproven al Congrés o el Senat i no cal esperar que l'Executiu acabi respectant, la votació és políticament molt rellevant.
En primer lloc, perquè la tan defensada política de geometria variable que ha permès al Govern anar picotejant d'una i altra formació durant gairebé sis anys tendeix a esgotar-se quan sorgeixen dificultats.
Ningú vol anar al rescat de Zapatero a canvi d'una foto. En segundo lugar, el PP demuestra musculatura parlamentaria en época de crisis. En segon lloc, el PP demostra musculatura parlamentària en època de crisi.
El seu aïllament del passat no forma part dels cànons actuals i, per exemple, tant CiU com ERC o ICV poden arribar a votar una iniciativa seva.
Finalment, hi ha la gestió de la solitud, no ja entre les quatre parets del Parlament, sinó al carrer.
Allà on els problemes són reals i, com exposa un dels nostres lectors en una carta que avui es publica a la secció d'Opinió, s'estén el desànim, que s'estén com una taca d'oli.
El tancament de files de parlamentaris socialistes amb el president del Govern que ahir es va viure al Senat és, sens dubte, una mostra comprensible de suport en les dificultats el seu líder.
Però també és l'expressió de la por que s'està expandint en les seves pròpies files. I això avui ja és massa visible.
Encara que en la tradició parlamentària espanyola hi ha una llarga trajectòria d'incompliment dels acords que s'aproven al Congrés o el Senat i no cal esperar que l'Executiu acabi respectant, la votació és políticament molt rellevant.
En primer lloc, perquè la tan defensada política de geometria variable que ha permès al Govern anar picotejant d'una i altra formació durant gairebé sis anys tendeix a esgotar-se quan sorgeixen dificultats.
Ningú vol anar al rescat de Zapatero a canvi d'una foto. En segundo lugar, el PP demuestra musculatura parlamentaria en época de crisis. En segon lloc, el PP demostra musculatura parlamentària en època de crisi.
El seu aïllament del passat no forma part dels cànons actuals i, per exemple, tant CiU com ERC o ICV poden arribar a votar una iniciativa seva.
Finalment, hi ha la gestió de la solitud, no ja entre les quatre parets del Parlament, sinó al carrer.
Allà on els problemes són reals i, com exposa un dels nostres lectors en una carta que avui es publica a la secció d'Opinió, s'estén el desànim, que s'estén com una taca d'oli.
El tancament de files de parlamentaris socialistes amb el president del Govern que ahir es va viure al Senat és, sens dubte, una mostra comprensible de suport en les dificultats el seu líder.
Però també és l'expressió de la por que s'està expandint en les seves pròpies files. I això avui ja és massa visible.
Ernest Maragall veu a Catalunya "cansada" del tripartit i creu que no sumarà a les pròximes eleccions (extret del diari digital en català de LA VANGUARDIA)
El conseller aposta per tornar a generar l'actual model de partits polítics, que "ja ha donat de si tot el que podia" i que ha derivat cap a una certa endogàmia .- El conseller d'Educació de la Generalitat, el socialista Ernest Maragall, creu que els catalans estan "cansats" de l'experiència del tripartit, tot i estimar que és positiva, i que, "ara per ara", sembla que "no li donaran suport" en les pròximes eleccions autonòmiques.
La imatge "no positiva" de la fórmula del tripartit PSC - ICV - ER C que ha governat Catalunya en les dues últimes legislatures passarà factura a l'executiu que presideix José Montilla, malgrat, segons ell, del "balanç positiu" d'un govern que ha treball "intensament".
"Ara per ara-ha dit el conseller-sembla que Catalunya està cansada d'aquesta experiència (del tripartit) i tot sembla (indicar) que no la recolzarà".
El "estigma" d'aquesta imatge negativa contrasta, ha dit, amb "l'espècie de festa" que s'ha desfermat en altres àmbits polítics catalans-sobiranistes i d'esquerra-per crear noves formacions polítiques, "totes acceptables i que estan en el seu dret de fer-ho ", ha reconegut.
Aquestes consideracions les ha realitzat Ernest Maragall durant la seva intervenció en el Fòrum Nova Economia, que s'ha celebrat a Barcelona, on també ha apostat per la "urgent" necessitat de regenerar l'actual model de partits polítics, que "ja ha donat de si tot el que podia "i que ha derivat cap a una certa endogàmia.
En la seva opinió, els partits no són considerats actualment com a interlocutors vàlids pels ciutadans, pel que s'ha mostrat favorable a iniciatives com la de la formació Ciutadans pel Canvi, que propugnen la reforma de la llei electoral.
"Si hi ha voluntat política, no veig per què no podria estar en marxa de cara a les noves eleccions autonòmiques (una nova llei electoral). Encara hi ha temps", ha valorat el conseller, que ha recordat que hi ha una comissió parlamentària que estudia aquest tema.
En la seva intervenció, Maragall ha expressat avui en públic les seves propostes econòmiques, educatives i polítiques, algunes d'elles allunyades del discurs socialista més tradicional.
Així, ha fet referència a la seva posició favorable a allargar l'edat de jubilació i reformar el mercat laboral i la funció pública, a la qual ha definit com "el principal obstacle" per la qualitat dels serveis públics. També ha propugnat la reforma de l'administració pública amb mecanismes d'avaluació, fugint del paternalisme que l'administració ho ha de reglamentar tot.
No ha deixat de banda les seves aspiracions històricament nacionalistes, i ha reiterat, igual que ja ho va fer en anteriors ocasions el seu germà, l'expresident Pasqual Maragall, la seva preferència per que els socialistes catalans tinguin més presència en el grup del PSOE al Congrés dels Diputats, encara que sense demanar explícitament un grup propi.
Ha dit sobre aquesta qüestió que "vull que el PSC es expressi en veu alta" i que surti en els telenotícies de migdia i de la nit explicant les propostes del grup català, igual que ja ho fan els d'ICV, ERC i CiU, amb "lleialtat al projecte federal" del qual forma part.
Ernest Maragall s'ha mostrat com un polític que fa balanç de la seva gestió, però que també té ganes que la reforma més important que ha impulsat des de la Conselleria d'Educació, la Llei d'Educació de Catalunya, es completi.
Ha anunciat, en aquest sentit, que el calendari escolar per al proper curs 2010-2011 està beneït després de la publicació d'una ordre en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, amb la introducció de la setmana de vacances entre febrer i març, a Tot i les discrepàncies existents amb els sindicats.
En concret, CCOO de Catalunya considera que el calendari escolar dificultarà la conciliació familiar i laboral i el funcionament dels centres escolars.
La imatge "no positiva" de la fórmula del tripartit PSC - ICV - ER C que ha governat Catalunya en les dues últimes legislatures passarà factura a l'executiu que presideix José Montilla, malgrat, segons ell, del "balanç positiu" d'un govern que ha treball "intensament".
"Ara per ara-ha dit el conseller-sembla que Catalunya està cansada d'aquesta experiència (del tripartit) i tot sembla (indicar) que no la recolzarà".
El "estigma" d'aquesta imatge negativa contrasta, ha dit, amb "l'espècie de festa" que s'ha desfermat en altres àmbits polítics catalans-sobiranistes i d'esquerra-per crear noves formacions polítiques, "totes acceptables i que estan en el seu dret de fer-ho ", ha reconegut.
Aquestes consideracions les ha realitzat Ernest Maragall durant la seva intervenció en el Fòrum Nova Economia, que s'ha celebrat a Barcelona, on també ha apostat per la "urgent" necessitat de regenerar l'actual model de partits polítics, que "ja ha donat de si tot el que podia "i que ha derivat cap a una certa endogàmia.
En la seva opinió, els partits no són considerats actualment com a interlocutors vàlids pels ciutadans, pel que s'ha mostrat favorable a iniciatives com la de la formació Ciutadans pel Canvi, que propugnen la reforma de la llei electoral.
"Si hi ha voluntat política, no veig per què no podria estar en marxa de cara a les noves eleccions autonòmiques (una nova llei electoral). Encara hi ha temps", ha valorat el conseller, que ha recordat que hi ha una comissió parlamentària que estudia aquest tema.
En la seva intervenció, Maragall ha expressat avui en públic les seves propostes econòmiques, educatives i polítiques, algunes d'elles allunyades del discurs socialista més tradicional.
Així, ha fet referència a la seva posició favorable a allargar l'edat de jubilació i reformar el mercat laboral i la funció pública, a la qual ha definit com "el principal obstacle" per la qualitat dels serveis públics. També ha propugnat la reforma de l'administració pública amb mecanismes d'avaluació, fugint del paternalisme que l'administració ho ha de reglamentar tot.
No ha deixat de banda les seves aspiracions històricament nacionalistes, i ha reiterat, igual que ja ho va fer en anteriors ocasions el seu germà, l'expresident Pasqual Maragall, la seva preferència per que els socialistes catalans tinguin més presència en el grup del PSOE al Congrés dels Diputats, encara que sense demanar explícitament un grup propi.
Ha dit sobre aquesta qüestió que "vull que el PSC es expressi en veu alta" i que surti en els telenotícies de migdia i de la nit explicant les propostes del grup català, igual que ja ho fan els d'ICV, ERC i CiU, amb "lleialtat al projecte federal" del qual forma part.
Ernest Maragall s'ha mostrat com un polític que fa balanç de la seva gestió, però que també té ganes que la reforma més important que ha impulsat des de la Conselleria d'Educació, la Llei d'Educació de Catalunya, es completi.
Ha anunciat, en aquest sentit, que el calendari escolar per al proper curs 2010-2011 està beneït després de la publicació d'una ordre en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, amb la introducció de la setmana de vacances entre febrer i març, a Tot i les discrepàncies existents amb els sindicats.
En concret, CCOO de Catalunya considera que el calendari escolar dificultarà la conciliació familiar i laboral i el funcionament dels centres escolars.
FW: Centre d'Estudis - Butlletí 196
 |
|
Editorial |
Dues reflexions a fer |
 Dues reflexions a fons, molt necessàries i urgents. Una sobre Espanya. L'altra sobre Catalunya. Avui farem només la d'Espanya.A Espanya hi ha una crisi greu. Econòmica i política. Podria arribar a ser social. Una crisi seriosa. De tota manera, i abans d'entrar-hi a fons, cal dir que Espanya és un país important. I que per exemple les comparacions amb Grècia no són vàlides. I que se n'hauria de poder sortir. Però dit això per a posar les coses en el seu lloc no és menys cert que la crisi que hi ha a Espanya és greu econòmicament, preocupant políticament i inquietant socialment. I li afegeix gravetat per la forma com s'ha produït perquè ha posat al descobert unes conductes polítiques de poca qualitat. Llegir més |
 |
Col·laboracions |
Com menys política més inseguretat |
 No fa massa anys, quan tot just començava l'emigració africana i als carrers de les ciutats i els pobles del nostre país la imatge d'un africà era singular, hi havia una doctrina molt acceptada segons la qual si es volia evitar una emigració massiva, desequilibrant per a la cohesió social i els recursos del país, la millor política que podíem fer, nosaltres i els nostres veïns europeus, era frenar aquestes migracions del sud ajudant al desenvolupament dels països pobres. Llegir més |
Temps per a reformes estructurals |
 Des de 2008 estem assistint a un procés molt preocupant de destrucció d'ocupació i a un fort augment de l'atur, en unes magnituds i intensitat força més grans que a la resta de la UE. Hi ha una ampli debat social sobre la necessitat d'una reforma laboral, el seu contingut i el moment més oportú per a portar-la a terme. Tanmateix, fins ara aquest debat no ha estat fructífer. S'han radicalitzat els arguments exposats, d'aquesta forma una proposta de reforma basada en l'evidència empírica disponible sobre els efectes de diferents institucions en el funcionament del mercat de treball s'han traslladat sovint a l'àmbit de la mera ideologia política. Llegir més |
Parlem anglès? |
 D'entrada, sembla que la resposta a la pregunta "parlem anglès suficientment a Catalunya?" hauria de ser negativa. Però abans de treure'n conclusions precipitades, centrem-nos en l'adjectiu suficient per calibrar què volem dir exactament. L'anglès és la lingua franca del moment –substitueix el llatí o el francès– i, per tant, la que determina la mobilitat externa econòmica i cultural d'un país. Recordem que a tots els estudis fets amb empreses, sempre hi figura com una mancança principal en la formació dels candidats. En línia positiva, però, intentem establir ponts entre l'observació, la recerca i possibles solucions realistes que es puguin adaptar al nostre context. Llegir més |
|
Tria de notícies |
 De l'actualitat de la darrera setmana, hem triat les següents notícies: L'economia espanyola, sense prestigi internacional No fa gaires mesos que el president del Govern central deia que l'economia espanyola ja era millor que la italiana i que aviat superaria França. Ara, president europeu, ha rebut les crítiques de gairebé tothom, dels editorials dels diaris italians, anglesos i nord-americans, de molts economistes prestigiosos i, fins i tot, del comissari europeu d'economia, que és espanyol. Set trimestres consecutius de recessió i una caiguda del PIB del 3,6% al 2009, s'ha generat un dèficit extraordinari i es desploma la borsa, indicant que els inversors fugen d'apostar per Espanya. Ja s'afirma que Espanya és el principal perill de l'eurozona i supera per la seva magnitud i importància Grècia i Portugal. El Govern central finalment ha anunciat que retallaria 5.000 milions de pressupost d'enguany. Foment rep el principal càstig, amb una retallada que representa el 50% de tots els ministeris, seguit de Medi Ambient. El Govern ha perdut un temps preciós, més preocupat per les reaccions dels sindicats que per governar. Ara ja gairebé no se'l creu ningú. L'atur supera totes les previsions El mes de gener hi va haver a Espanya 125.000 aturats més i es van superar els milions. A Catalunya, 22.122 més, la comunitat que ha destruït més llocs de treball, ara ja són 584.000 persones. L'any passat, al conjunt de l'Estat, van ser 720.629 els nous aturats. Les prestacions per desocupació ja superen els 31.000 milions. La Secretaria General de Treball del Govern central va explicar que "encara no s'ha arribat a un punt d'inflexió" i el ministre del ram, el català exalcalde de l'Hospitalet, sentenciava que en el primer trimestre encara es produirà més atur. Davant aquest panorama i les insistents reclamacions, tant d'autoritats econòmiques europees com de les patronals espanyoles, d'emprendre una veritable reforma laboral, el govern ha presentat un document ben imprecís, qualificat de tou i que demostra la preocupació del president Zapatero de no molestar els sindicats, evitant així una vaga general. I la inflexió no arribarà. Les pensions, una qüestió pendent El Govern diu i es desdiu, anuncia l'allargament de la jubilació fins als 67 anys i quan protesten els sindicats, explica que no és seriosament. Envia un document a Brussel•les que elevaria de 15 a 25 anys el càlcul de les pensions i hores després demana que modifiquin el document entregat. És un espectacle ridícul, qualificat pel mateix portantveu de treball del PSOE de "crear alarma social". El Govern sap que aquesta qüestió està pendent de resolució i que el marc adequat són els pactes de Toledo. Sap també que cal una reforma i una actualització del sistema, però és un govern sense brúixola i sense seny. El lideratge europeu Malgrat la triple presidència europea de la Comissió de Van Rampuy i de Zapatero, s'està demostrant una vegada més que el veritable impulsor d'Europa és l'eix francoalemany. Així, Angela Merkel i Sarkozy s'han reunit i han decidit reforçar l'aliança entre ambdós països, en benefici del lideratge europeu. S'han reunit a París en un consell conjunt de ministres, els d'Exteriors, Interior, Justícia, Economia, Ensenyament, Salut, Treball, Ecologia, Immigració i Cultura i han aprovat 80 mesures concretes de diferents àmbits, des del llançament d'un satèl•lit fins a l'homogeneïtzació dels règims matrimonials. Sarkozy podia afirmar que "no hi ha dos països al món amb capacitat de presentar i aprovar tants projectes conjunts". Algunes iniciatives afecten també el G-20 i l'Orient Mitjà. És molt important aquesta embranzida europea que representa un pas essencial, tant des del punt de vista intereuropeu com de les relacions internacionals. La reconstrucció d'Haití És un gran problema invertir dotzenes de milions de dòlars en un país considerat un dels més incapacitats per la gestió i pels negocis, i a més, un dels més corruptes del món. Hi ha hagut 170.000 morts i centenars de milers viuen en condicions molt precàries; des de fa temps, un 78% de la població vivia amb menys de dos dòlars per dia. Bill Clinton és el comissionat de l'ONU per a Haití i va reclamar als empresaris, a Davos, d'exercir "un partenariat global". Les inversions a Haití, segons Clinton, s'han d'interpretar com una oportunitat de fer negoci i no com una forma d'assistència. Aquest objectiu és ben difícil quan el Banc Mundial, que estudia la reglamentació dels negocis a 183 països, diu que Haití ocupa el lloc 151. Sílvia Solf, una de les redactores del document explica que "és molt difícil fer transaccions amb Haití; el dret de propietat està mal protegit i, a més, cal obtenir el vistiplau de moltes agències i de moltes autoritats per iniciar qualsevol activitat, i això suposa uns 195 dies de mitjana". L'ajut es fa també difícil pel temor que la corrupció faci que els beneficiaris no siguin exactament els més necessitats, com denuncien persones d'institucions que coneixen bé el panorama del país, com Marilyn Allier, president de la Fundació Heritage pour Haití. Viure amb salut El director del Pla d'oncologia de Catalunya, Josep M. Borràs, i altres experts expliquen que al voltant del 40% dels cassos de càncer es podrien evitar amb un canvi d'estil de vida. Sobretot deixar de fumar, però també seguir una dieta saludable, fer exercici moderat cada dia, reduir el consum d'alcohol, evitar l'excés de radiació solar i tenir un pes adequat. Calculen que aquest any es diagnosticaran a Catalunya 40.000 nous casos de càncer. |
|
El llibre recomanat |
Qui mana aquí? |
 Compaginar la fermesa davant els fills amb l'expressió de l'amor que els professem no hauria de ser tan difícil per als pares. Tampoc ho hauria de ser distingir entre la llibertat i l'autoritat, entre la disciplina i l'autoritarisme. No obstant això, l'assignatura de la carrera de pare no s'ensenya enlloc, malgrat que aportacions com la que fa Victòria Cardona a Qui mana aquí? (Editorial Pòrtic/Visions) ofereixin suggeriments, reflexions, informacions i vivències personals de gran utilitat. El llibre és un recorregut extens per les etapes que configuren aquesta gran aventura que és l'educació dels fills. I té la virtut afegida de combinar amb encert les reflexions professionals amb la pròpia experiència en l'àmbit familiar. |
|
El web recomanat |
Move On. Democracy in action |
 Aquesta és una de les organitzacions d'activisme civil més gran dels Estats Units i del món. El seu èxit rau en la capacitat per implicar i sensibilitzar els ciutadans del carrer en els afers polítics del país. En deu anys ha assolit cinc milions d'integrants, que comprenen des d'alts directius fins a mestresses de casa i ha mobilitzat molts més milions de ciutadans. A fi de construir una societat més democràtica i progressista, incideix des de "peu de carrer" en el debat polític, mediàtic i educatiu d'Amèrica a través de campanyes cíviques, ja siguin de suport o rebuig a determinades decisions polítiques. Actualment treballa per fer realitat la sanitat pública, gratuïta i universal, per garantir la privacitat a Internet i la transparència dels mitjans de comunicació. Obrir enllaç web |
|
| Subscripció al butlletí |
| El Centre d'Estudis Jordi Pujol disposa a la seva base de dades de la seva direcció de correu electrònic per la realització d'enviaments de caràcter informatiu. Si no desitja seguir rebent el nostre butlletí pot donar-se de baixa clicant aquí. Per qualsevol dubte o consulta es pot posar en contacte amb el centre a l'adreça info@jordipujol.cat |
Hotmail: Trusted email with Microsoft's powerful SPAM protection. Sign up now.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)