Quan falta ja un any aproximadament per les properes eleccions al Parlament de Catalunya, quan tota la península està sotmesa a una profunda crisis, de la qual no se’n salva ni la nostra petita nació, ves per on, sembla que si mirem enrere i fem memòria, tornem als vells temps.
A nivell de política estatal, (espanyolista), la mala gestió del govern socialista, ens portarà a una victòria del PP, que crec no serà per majoria, aquest PP., que amb una ideologia centralista –nacional espanyolista i amb preteses aspiracions de política de centre, molt possiblement, necessitarà d’ajudes si vol governar, I sense entrar en més profunditat deixo per la reflexió de cadascú aquest fet.
No podem negar que Catalunya, si be de fa uns anys hem anat cap enrere, en els 23 anys de govern de CiU, es varen fer avenços importants, tant en matèria econòmica com en les senyes de la seva identitat. Aquest fet, ha quedat sota l’opacitat en aquests anys de govern del tripartit, Els socialistes han aconseguit ofegar als independentistes d’ERC i el que de sempre havia estat la creença per part de l’espanyolisme més tradicional i radical de que calia estar alerta per el perill que representava Catalunya per Espanya, en aquests moments s’ha perdut.
Als socialistes cal tirar-lis encara en aquests moments, que han estat capaços d’ofegar en gran part l’identitat catalana, han dividit als catalans i han aconseguit formar un govern tripartit, que de fet no deixa de ser sucursalista, han aconseguit intoxicar els sistemes informatius, han institucionalitzat les mentides o les mitges veritats, (Iceta, Zaragoza, Ferran), han fet servir falsos rumors i en altres casos han desqualificat a personatges representatius de la vida política nacionalista, com a simples mesures reprensives.
Aquest tripartit ha portat a tots els catalans, a cada racó del nostre país a una recessió econòmica sense precedents, tots sabíem que l’època del diner fàcil, tocava fons, i en comtes de posar-hi remei, ens han portat a la GRAN DECEPCIÓ NACIONAL, decepció que ve donada perquè no han sabut aprofitar els moments bons en que nosaltres CiU, vàrem portar al país.
Quin ha estat el resultat d’aquests fets?, doncs, tots els portem al cap, , la depauperació, el ràpid augment de l’atur pels nombrosos tancaments i fallides d’empreses. Qui en son els responsables?, al nostre país el tripartit, a nivell nacional espanyolista, aquest govern socialista, en ambdós casos la seva responsabilitat ve donada pel fet de no haver sabut conduir l’economia i portar-la cap a una economia productiva, però això no es tot, a aquesta crisis, cal sumar-li una crisis profunda, una crisis política de gran magnitud, afers de corrupció dins de l’oposició, aprofitada pels socialistes per treure’n rendiment, ens han portat a una crisis que avui dia podríem anomenar-la de “naufragi”.
Aquests fets tant a nivell estatal, com a nivell nacional nostre, ens porten a preveure que estem arribant a la fi del govern socialista a nivell estatal i del tripartit a nivell nacional. Tot i així aquests fets que ja varen donar-se al 1993, ens han de fer reflexionar en exemples que podem considerar perillosos, quan passen aquests fets, la desqualificació del contrari, la mentida, la grolleria, la irresponsabilitat política, seran les armes que com ja podem veure ara, faran servir els partits d’àmbit estatal, cal recordar ací de forma explícita el fet qu’els socialistes catalans, acaten sense discussió, sense contradiccions les directrius que venen de Madrid, i caldrà tenir en comte també que tornarà a aflorar l’anticatalanisme (la L.E.C., es un exemple punyent per part del PP català)
Els socialistes, els “si tu no vas ellos vuelven”, han cremat el cartutx de l’ètica del canvi, han portat un estil de fer política tant a nivell nacional com estatal, desqualificador i revengista fent servir a més un fals progressisme, han estat intervencionistes i malbaratadors, es a dir, a la fi han resultat ser mentiders i falsos, i son aquests fets els que han portat a la ciutadania a una decepció total, han estat els que han portat a la política al total descrèdit.
A nivell català, han estat de manera molt especial els socialistes amb la connivència dels altres dos partits que governen amb ells, qui de forma sistemàtica han llençat un atac frontal contra el nacionalisme de CiU, s’han atrevit fins i tot a anomenar-lo “excloent”, tot amb l’ intenció de voler ocupar el lloc del nostre sentit de país, sentit que per altra part, mai han tingut.
Serà una feina feixuga per a nosaltres, el fer entendre a la resta d’Espanya el que ha estat, el que es i el que vol ser Catalunya dins de l’Estat espanyol i fer-los entendre que Espanya es un Estat plurinacional, amb diferents llengües i cultures i com no amb diferents maneres i concepcions de creació d’un Estat plurinacional, per a nosaltres ha de ser un repte, una exigència aquest fet, perquè d’una vegada per sempre des de el govern de la Generalitat fem entendre a la resta d’espanyols que ni som “dimonis, ni dolents, ni usurpadors ni res”, que sols som catalans i que volem que aquest fet diferencial, se’ns reconegui i s’accepti. No som nosaltres qui no volem encaixar dins d’aquests panorama estatal, son ells, els que no accepten l’encaix que correspon, l’encaix qu’ens correspon. De totes formes, aquests encaix, demostra de manera irrefutable que desprès de trenta anys de democràcia, l’estat de les autonomies encara no està resolt i menys encara, la de les nacionalitats històriques.
Ens caldrà doncs, refer , revisar i reforçar la vida política catalana, ja que en aquests vuits anys de tripartit, se’n han cuidat bé prou els socialistes-amb la connivència dels seus socis-, de desorientar als catalans i portar-los a unes polítiques de clares tendències “nacionalespanyolstes”. Ens caldrà també, com ja anem fent dia a dia portar als catalans envers un catalanisme engrescador i harmonitzador del teixit social de la pluralitat catalana, i caldrà que ho fem recuperant el temps perdut, com sempre ho hem fet, de forma oberta i acollidora, això si, però sense cap tipus de rebaixes.
En un altre ordre de coses, ens caldrà parlar també del Orfeó Català i de la Fundació Trias Fargas, de tots es sabut que aquesta Fundació, va rebre set talons per part de la Fundació de l’Orfeó català, dic set perquè aquest fet es important, molt important, rebre unes subvencions amb talons, vol dir rebre una quantitat de diners degudament registrats i fora de tota sospita,es a dir, la Trias Fargas, va rebre de forma totalment lícita aquestes subvencions, aquest fet que molts no volen tenir-lo en comte, de per si ja es prou trist, però més trist encara obviar-ho i fer un ús macabre, ple d’irracionalitat i mala fe. Tot i així, caldrà veure també si en el fet del control administratiu hi ha fets suposadament amagats, com pot ser, que membres del Patronat del Orfeó, com son el Sr. Mascarell i el Sr. Dalmau, ambdós socialistes, no diguessin res en el seu moment, entenien potser que aquestes subvencions estaven fora de tota discussió?. Hem d’entendre que si, o que pressuposadament tenien coses a amagar. El fet es que de un fet on sols es produeix un cas d’indecència personal (Millet), hi ha qui vol treure’n partit, esquitxant el bon nom d’una institució com la Trias Fargas, institució que ha treballat molt i molt be dins de l’àmbit cultural, de formació política i de reconstrucció del país, quin interessos amagats deuen tenir-hi doncs els socialistes en tots aquests fets, o es que ja es veuen tan perduts que es posen la manta al cap i van a la pesca sense esquer per veure si en treuen quelcom?.
Aquesta política de perdedors desesperats que últimament porten a terme els socialistes esperant treure’n rendiment polític. (electoralisme), els porta cada cop més a un desprestigi que com més amunt explicava, afecte al conjunt de forces polítiques del país, i caldrà recordar-los, que dins de la seva organització i tenen un senyor anomenat Salas, que per el cas FILESA, va estar a la presó, i com ell, el germà de l’Alfonso Guerra, el Roldán i no parlem del cas GAL, amb Barrionuevo i Vera al capdamunt. I no vull dir amb això que les subvencions a la Trias Fargas, siguin reprovables, més aviat el que es reprovable, son aquestes actituds farisees d’una gent que de sempre han actuat amb mala fe, com dèiem abans amb mentides i amb mitges veritats com son els socialistes, caldrà preguntar doncs al Sr. Dalmau i al Sr. Mascarell, on eren com a patrons de l’Orfeó català.
No seria just tampoc deixar de fer esment a aquesta colla de progressistes (EUiV i IC), progressistes per el que progressen evidentment, que volen treure’n suc també d’aquest fet, sota la seva verten mística, verda no per la seva vertent ecologista si no més aviat per la seva inexperiència, o pot ser no tanta, ja que de sempre davant d’aquesta disfressa d’ovella, si amaga un perillós llop.
Aquests dos partits hereus del liquidat PSUC, protagonista en d’altres temps per la seva lluita constant organitzada de forma clandestina, d’ideologia marxista-leninista, cal recordar-ho, afirmen ara ser l’esquerra autèntica, quan en realitat han traït totalment la seva ideologia i els seus valors, i encara avui dia, el seu idealisme mal entès, no els deixa veure que l’eurocomunisme ha fracassat i els que creiem en la socialdemocràcia anem endavant, i ells aquesta paraula socialdemocràcia, no volen sentir-ne ni a parlar, i quan de forma dura, insultant i poca vergonya parlant malament de la dreta, s’obliden del comunisme stalinista, mal dit d’esquerres, pels seus tret totalitaris. Caldrà recordar-los doncs que encara se’ls nota els seus aires dogmàtics. Hi ha quelcom pitjor que renunciar a la seva ideologia a la seva font d’un sortiren, maxisme-leninisme, per tan sols poder conservar uns escons que els catalans en aquests moments estem pagant a preu d’or?. Cal veure doncs, que aquests progressistes (pel que progressen els seus membres), han renunciat, han desfigurat, han renegat de la seva ideologia. Quin nom es mereixen els qui son capaços de fer coses semblants?, en la meva manera de veure les coses i sense discussió prèvia, m’atreviria a dir que crec que un nom adient es el de traïdors, i aquest adjectiu quan es dona, comporta també implícit una sèrie d’adjectius, gent de les quals un no se’n pot fiar.
Com es pot veure, aquesta regeneració política al nostre petit País, sols pot venir de la mà de Convergència, tenim les coses clares, possiblement el temps que haurem estat a l’oposició ens haurà servit també per reflexionar en les coses que no hem fet bé, perquè sabem reconèixer els nostres fallos, però la veritat es que el nostre país sols ha crescut amb nosaltres al govern, que l’estat espanyol sols a tirat endavant quan nosaltres hem pactat amb els governs de torn, quan de manera implícita, hem servit perquè el malabarisme polític espanyol no caigués al precipici, està arribant la nostra hora, tenim gent preparada, honesta i treballadora, gent amb ànim de servei al país, d’amor a la llengua, a la nostra cultura a les nostres tradicions que farà que Catalunya vagi endavant. Tenim un Partit amb una proposta ferma, ple d’il•lusió i que il•lusiona, ara ens cal a nosaltres les bases, el ajudar a enfortir a donar a conèixer tant la manera de pensar de Convergència dins les seves diferents ideologies polítiques, que son variades, però que a tots, a tos ens uneix aquest amor per el nostre país.
Hem de donar a conèixer el nostre fet diferencial fent palesa en aquests vuit anys de tripartit que tan mal han fet per la cohesió i el creixement de la nostra petita i estimada terra.
